'Criando ratas', la pel·lícula neoquinqui que arrasa a Youtube

Aquest projecte a manera d'aventura va néixer sis anys enrere, quan Carlos Salado, acabat de llicenciar i amb el cap ple de somnis i incerteses, es preguntava quin camí seguir dintre de la indústria audiovisual. Començar a enviar guions a les productores i passar-se la vida esperant, o agafar una càmera i endinsar-se en el cine de guerrilla. Va optar per la segona via, un salt sense xarxa, i el resultat és 'Criando ratas', una pel·lícula en què recupera l'esperit del cine quinqui dels 80 a través d'una òptica contemporània i que acaba de superar el milió de visualitzacions a través de Youtube des que es va penjar fa vuit setmanes a la xarxa. Un nombre d'espectadors que, en relació amb el 2016, el situaria com la setena pel·lícula espanyola més vista.

“La indústria és molt gran i hi ha moltíssims camins”, ens diu el mateix cineasta. “Hi ha pel·lícules que es fan per anar a festivals, altres d'enfocades a la taquilla. I nosaltres érem conscients que 'Criando ratas' no encaixava en cap d'aquests dos models. És una pel·lícula feta sota mínims i sabíem per endavant que no tindríem un retorn econòmic amb ella. El que ens interessava és que la veiés com més gent millor. Per això la vam penjar a Youtube de manera gratuïta, perquè és una plataforma democràtica, gens elitista, que entronca a la perfecció amb l'esperit del que estàvem explicantt”.

Els responsables volien bussejar als carrers, inundar-se de la seva autenticitat i furgar en el seu costat més fosc per explicar una història de delinqüència suburbial contaminada de brutícia i cruesa expressiva. “Hi ha gent que prefereix obviar que això existeix. Jo volia observar aquests ambients, retratar-los i aprendre'n. Per a mi l'important era no posicionar-me, no donar lliçons morals ni assenyalar culpables, causes o conseqüències. Només reflectir-ho perquè l'espectador reflexionés sobre el que està veient”.

El procés de composició i rodatge de la pel·lícula va ser lent i costós, sobretot, perquè va haver d'adequar-se a les entrades i sortides de la presó del seu personatge protagonista, Ramón Guerrero, que interpreta Cristo, un jove que està ficat en tripijocs en l'entorn perifèric d'un barri d'Alacant. Per això la línia entre la realitat i la ficció és tan fina al llarg de la pel·lícula, gairebé a manera de mimesi, perquè els mateixos intèrprets semblen estar mostrant davant les càmeres les seves pròpies vivències sense cap tipus de filtre tamisador. Salado els va trobar al carrer i va escollir aquells que tenien talent i gràcia natural, carisma davant la càmera. Perquè ens quedem més tranquils, l'experiència va servir perquè Ramón es convertís darrere d'ella en un responsable pare de família. “Van aprendre a treballar en equip, dinàmiques de grup, a sacrificar el seu temps. Crec que va ser una tasca positiva i enriquidora per a tots ells”.

Però, ¿per què un cineasta tan jove es va interessar per recuperar l'esperit d'un subgènere que va quedar aparcat en els anys 80? “Jo crec que el cine quinqui sempre ha estat present. A mi em segueix impactant la forma tan directa amb què filmaven. Hi ha alguna cosa de molt pura en això, molt bàsica i gairebé animal, molt instintiva”.

CRÒNICA D'URGÈNCIA

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El més curiós és que, malgrat que han passat 30 anys de les pel·lícules d'Eloy de la Iglesia o José Antonio de la Loma, els problemes que retrata 'Criando ratas' són molt semblants, encara que el context social al mateix temps hagi canviat. 'El pico' o 'Navajeros' van constituir una resposta subversiva dins del cine de la transició, precisament perquè es revelaven contra tota la repressió de la censura i intentaven mostrar la cara més oculta de la societat espanyola.

Per això els responsables han encunyat el terme “neoquinqui” per definir la pel·lícula. “Un cine quinqui renovat”. Actors no professionals, droga, prostitució, la incursió de les màfies d'altres països i la representació de l'entorn marginal, però des de la perspectiva de l'Espanya de la crisi econòmica. El resultat és una crònica d'urgència mostrada en brut, gairebé sense polir, filmada amb passió i sense mitjans. La cara B de la generació 'millennial'.