Quan la setmana s'apaga

El 20 de febrer va començar a Barcelona el rodatge de La enfermedad del domingo, nova pel·lícula del guionista i director malagueny Ramón Salazar, que es va donar a conèixer el 2002 amb Piedras. Dies després, i com que la filmació a l’Hotel El Palace s’ha desenvolupat de sis de la tarda a sis del matí, a les cares de les actrius principals s’hi adverteix tant entusiasme com son. Però sobretot el primer, és clar.

«Jo odio rodar de nit», diu Bárbara Lennie. «No m’hi acostumo mai. A vegades llegeixo guions i si hi ha molta nit… [Sospir]. Ja em veig patint». La seva companya, Susi Sánchez, amb qui fa uns anys ja va coincidir a La piel que habito, està d’acord que això és antinatural. «Arriba un moment que t’agafa una baixada molt forta, però si remuntes, podries estar rodant tres dies seguits».

Si totes dues van dir que sí va ser per la qualitat del guió. La seva qualitat i la seva ambigüitat. «En aquest rodatge tothom parla del guió, ens preguntem els uns als altres com veiem una idea o l’altra. Passa una mica com amb el guió de Magical girl, que sense saber ben bé per què et provocava alguna cosa a dins, t’arribava», afirma Lennie recordant la pel·lícula que li va valer el Goya a la millor actriu fa dos anys.

De la història que explica La enfermedad del domingo se’n sap poca cosa, per la voluntat del seu autor. Els escassos mitjans convidats al rodatge, que ara es trasllada al sud de França, ni tan sols poden retratar Sánchez amb el look que llueix en el sopar de gala que aquest vespre filmen en un gran saló d’El Palace. És en aquell sopar on Chiara, el personatge de Lennie, es retroba amb la seva mare Anabel, encarnada per Sánchez, que la va deixar abandonada un diumenge de 35 anys enrere. Chiara li passa un paper i es dispara l’acció.

EL BLUES DEL DIUMENGE

Feliç amb la seva professió, Salazar no tenia ni idea que la tristesa dominical –el Sunday blues en el món anglosaxó– era un mal estès entre la major part de la població. Per a ell era una cosa lligada a la infància. «Recordo tenir, en l’època del col·legi, la sensació d’apagar-se que arribava amb la tarda del diumenge, quan ja era tard per arrencar res i només podies deixar-te anar i entrar en la següent setmana. Era un moment molt marcat per la caiguda del sol. I per la sintonia d’uns dibuixos animats concrets», recorda.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Per Chiara/Lennie, aquella malaltia del diumenge es converteix en constant vital quan la seva mare decideix no tornar a casa. «El meu personatge ha tingut una vida bastant complicada», explica Lennie, que fa de dona de 43 anys tot i tenir-ne 32. «Li ha costat sortir del lloc de l’abandonament». Sánchez completa una mica la trama: «El meu personatge ha tingut un passat bastant complicat del qual ha intentat fugir. Però el passat torna a la seva vida en un moment donat i li porta l’oportunitat de viure una experiència de redempció per un error que va cometre». L’enorme actor argentí Miguel Ángel Solá encarna Bernabé, el marit d’Anabel, «un personatge d’acompanyament, sense importància dins de la pel·lícula», en les seves paraules humils.

CLASSICISME RECARGOLAT

A més de cineasta sense por del risc, Salazar és expert guionista per encàrrec: va adaptar Federico Moccia per a Tres metros sobre el cielo i Tengo ganas de ti i va ajudar Violetta a fer el salt al cine. ¿Com es comuniquen al seu interior l’artista i l’artesà, l’explorador i el cultivador de fórmules? «Aquesta pel·lícula té una estructura clàssica i obeeix al viatge de l’heroi, però aquí cap de les dues és una heroïna. Tampoc hi ha grans cops d’efecte. La base clàssica hi és però no es nota».