L'estudi català RCR Arquitectes rep el Pritzker 2017

Són els segons espanyols (el primer va ser Rafael Moneo, el 1996) que guanyen el premi més important d’arquitectura, el Pritzker, i els primers que ho fan de forma col·laborativa, tal com treballen, compartint processos creatius i responsabilitats. Són Rafael Aranda (1961), Carme Pigem (1962) i Ramon Vilalta (1960), els fundadors de RCR Arquitectes, l’estudi que van obrir a Olot el 1988 i que, de mica en mica però amb solidesa i determinació, s’ha anat fent un nom des de la Garrotxa fins a Chicago (EUA), on ahir van ser coronats com els guanyadors d’aquesta edició del conegut com a nobel de l’arquitectura.

I això, la seva forma de treballar, a sis mans, a més del respecte per l’entorn i el paisatge, la prevalença de l’artesania per sobre de la indústria i el seu amor per la bellesa, és el que ha elevat el trio a l’altar dels grans arquitectes. «Les seves obres compleixen de forma admirable i poètica les tradicionals exigències de l’arquitectura per la bellesa física i espacial, juntament amb l’ús i l’artesania, però el que realment els distingeix és el seu enfocament per crear edificis i llocs que són locals i alhora universals», diu el comunicat emès pel jurat.

Molt de tot plegat té a veure amb una decisió vital presa després de llicenciar-se a l’Escola d’Arquitec-

tura: la de tornar a casa, a Olot, i treballar des d’allà. Una decisió, la de no instal·lar-se a Barcelona, que va condicionar la seva forma de crear però no sense minvar la seva ambició de fer arquitectura amb majúscules. Això últim ha quedat clar amb el reconeixement del Pritzker. El primer ho afirmen ells quan asseguren que el paisatge de la Garrotxa és el que dona sentit a les seves obres: treballs aparentment austers, reduïts a l’essència però de gran bellesa; creacions estretament connectades amb les seves arrels i condicionades per l’entorn. Un aspecte que el jurat no ha passat per alt: «Totes les seves obres tenen un fort sentit del lloc i estan intensament connectades amb el paisatge que les envolta. Aquesta connexió prové de la comprensió (la història, la topografia, els costums i la cultura, entre altres coses) i de l’observació i l’experiència de les llums, ombres, colors i estacions».

EL REPTE DE LES COLS

Van començar aixecant espais en el seu entorn més pròxim, com dos dels treballs que en el seu moment ja van tenir gran repercussió: l’Estadi d’Atletisme Tussols-Basil d’Olot (2001), construït enmig d’un bosc i en el qual van decidir mantenir tots els arbres, i la seva intervenció en el restaurant-hotel Les Cols (2000), també a Olot, on la naturalesa i l’arquitectura es confonen i les habitacions semblen jardins zen. Aquest va ser el seu primer enfrontament amb el que ja existia. I, tal com els agrada recordar, van ser les gallines les que van decidir com desenvolupar el projecte. No el van alterar, però tampoc van eludir la seva intervenció. Espai i arquitectura van evolucionar junts. Va funcionar. I avui és un dels seus treballs més celebrats, com ho són també el celler Bell-lloc de Palamós, un intricat passeig soterrat entre acer i pedra, i la plaça-pont de Ripoll, un espai aixecat entre dues mitgeres on abans s’alçava el teatre La Lira i que ara exerceix de passarel·la sobre el Ter.

 Van començar pel més pròxim, sempre defugint els grans concursos; van continuar per les comarques veïnes, van passar per Barcelona –on la seva construcció més recent és el restaurant Enigma d’Albert Adrià–,

i només en els últims anys han començat a treballar a l’estranger. El 2008 van guanyar el concurs per al museu de Pierre Soulages a Rodez (França), on no van apostar per un gran edifici que ocupés la part central del recinte, sinó que van guardar l’espai principal per a un gran jardí i van aixecar un immoble allà on la façana no supera els tres metres. El van inaugurar el 2014. Han construït també a Bèlgica (el Crematori Hofheide i una mediateca a Gant) i recentment han inaugurat un complex d’apartaments a Dubai.

Notícies relacionades

Ruta per les obres més destacades de RCR Arquitectes a Catalunya

Amb el peu esquerre

Un llarg camí amb epicentre a Olot i parada a l’olimp dels arquitectes: «Una alegria i una responsabilitat», afirmen. 

2017 Announcement Vídeo from The Pritzker Architecture Prize on Vimeo.