Andrea Motis: "Molta gent descobreix que li agrada el jazz a través nostre"

John Coltrane, Milt Jackson, Art Blakey, Max Roach... Els grans del jazz han editat títols amb la discogràfica Impulse! A aquesta primera línia s’afegeix ara la barcelonina Andrea Motis, que fa un altre salt en el panorama internacional i s’estrena en el segell nord-americà amb el seu primer disc en solitari, 'Emotional dance', gravat a Nova York. Amb sis treballs en el mercat amb Joan Chamorro i una llarga trajectòria amb la Sant Andreu Jazz Band, la trompetista, saxofonista i intèrpret s’atreveix amb peces pròpies i versions en català.  

–És la primera artista catalana que grava un disc amb Impulse! 

–És un honor que aquesta discogràfica, que té en el seu segell els nostres discos de referència, ens hagi invitat a formar part de la seva col·lecció. Treballo des dels 13 anys amb Joan Chamorro i ja hem fet set discos, però aquest és un llançament mundial.

–¿'Emotional dance' és realment un «ball d’emocions»? 

–Sí, parteix de composicions clàssiques de jazz però navega per molts àmbits. És eclèctic i té molts convidats. No només és un ball d’emocions per les cançons, també pel moment que estem vivint.

–¿Quins estils hi conflueixen? 

–S’hi pot trobar un 'chorinho carinhosa', que és música brasilera, bossa nova, swing clàssic i jazz, com el single del disc 'He’s funny that way'. Després hi ha tres composicions pròpies, una balada instrumental i dues cançons amb un toc 'latin'.

–Primer disc en solitari, cançons pròpies inèdites i versions en català. És un disc de primeres vegades.

–Tots els discos que he fet amb el Joan han sigut primeres vegades. Encara que en aquesta ocasió hem innovat, en alguns aspectes tornem als nostres orígens perquè és un disc que és només amb quintet. Les composicions pròpies fan que el grup tingui una sonoritat característica i les peces en català li donen autoctonia. 

–Per primera vegada adopta el paper protagonista. ¿Se sent més lliure? 

–Tinc més llibertat encara que amb el Joan sempre ho hem consensuat tot. Quan vaig començar, no tenia gaire idea de l’estil i era ell qui prenia les decisions. Però cada vegada m’animava a tenir més responsabilitat i a agafar les regnes del grup. Ara ell ho deixa més a les meves mans i això implica més responsabilitat.

–Trompetista, saxofonista, cantant i ara compositora. ¿Què expliquen les seves cançons? 

–Faig cançons no tant per la lletra com per la música. La meva influència és bàsicament el jazz que escolto: des de vocals més modernes fins al meu bagatge més antic. Una de les peces és una balada tranquil·la i trista que parla de quan fas més coses de les que pots i després et sents buida. I n’hi ha una altra que parla d’amor i que és més positiva i divertida.

–Marina Rossell, Perico Sambeat i Els Amics de les Arts. Tres peces en català però d’artistes completament diferents. ¿És casualitat? 

–Quan buscàvem cançons en català, vaig pensar en 'La gavina', de Marina Rossell, perquè la vaig aprendre a l’escola i m’encantava. 'Louisiana o els camps de cotó', d’Els Amics de les Arts, la va demanar la discogràfica perquè els va agradar molt quan la van sentir en l’obertura dels xous de la Buenavista Social Club a Nova York. I la de Perico Sambeat hi és perquè m’agradava i pensava que podia ser positiu incloure-la en un disc internacional.

–Sovint el jazz es considera minoritari i elitista, poc popular entre els joves. Amb 21 anys, ¿ha acostat el jazz a la seva generació?

–El jazz més conegut és el modern, que és el més difícil per a la gent que sempre ha escoltat música més tradicional. Però jo també hi incloc la part més popular, com el swing i el Dixieland, que estava pensat per a nens. Molta gent descobreix que li agrada el jazz quan comença a conèixer-nos. És molt bonic.

–Va participar en el recital per als refugiats celebrat al Sant Jordi. ¿La música pot canviar el món? 

–En un acte de reconeixement o de divulgació, la música sempre va directament a l’ànima. Està bé fer-la servir per a una bona causa perquè emociona i desperta sensacions. Va ser una combinació molt bona.

Notícies relacionades

Andrea Motis, un pas endavant

El #MeToo dels nens

–L’esperen uns dies atrafegats. 

–Ara mateix combino els meus estudis a l’ESMUC amb la presentació del disc i ja tinc en ment un nou projecte. Costa una mica compaginar-ho, però tampoc tinc pressa a acabar la carrera, tinc ganes de fer bé la meva feina i disfrutar.