Isabel Pantoja, dèiem ahir

La cantant sevillana va reafirmar els seus poders en un intens recital al Sant Jordi

Isabel Pantoja, durant l’actuació d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi, de Barcelona.

Isabel Pantoja, durant l’actuació d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi, de Barcelona. / FERRAN SENDRA

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

isabel Pantoja, asseguda en un tron de perfils daurats, mirant a terra, la mà al pit, trobant-se amb melancolia i autoritat «en el lugar de siempre / en la misma ciudad / y con la misma gente», davant un Palau Sant Jordi que corejava el seu nom i movia cartolines en forma de cor. La tonadillera, la diva ferida, va començar amb aquesta imatge sòbria i orgullosa, aquest dissabte,  un concert generós, d’amplis contorns, acompanyada per una orquestra de 83 integrants.

    Retrobament amb morbo, segurament, però, al capdavall, es va tractar d’un senyor concert d’Isabel Pantoja en versió integral: la cantant melòdica de rima captivadora, la coplera i la flamenca. Lluint poder vocal i deixant que fos el públic el que, si ho desitjava, establís paral·lelismes entre les seves estrofes i les circumstàncies de la seva vida. 

SENSE SEGONES / Buscar en el seu recent Hasta que se apague el sol missatges entre línies sobre el seu pas pel centre penitenciari d’Alcalá de Guadaira era una missió absurda: el disc es va gravar abans, el 2013. La cita amb els fans mantinguts en suspens durant un any i escaig es va saldar amb una convocatòria una mica menys grandiosa de l’esperat: dos terços de l’aforament del Sant Jordi. La cantant va parlar poc i es va acollir a la normalitat del «decíamos ayer» de Fray Luis de León, si bé, al presentar Así fue, una composició del recentment desaparegut Juan Gabriel, va ressaltar la seva condició d’«amic fins al final», no com altres. «S’han quedat molts pel camí en aquest compàs d’espera», va lamentar sense oferir més detalls. 

    Les cançons de Juan Gabriel («Alberto, mi compadre, te amo, te quiero», va proclamar citant el seu nom real) es van fer notar a la primera part del recital, ja fos a través de cançons del nou treball, com la que va obrir la nit, Del olvido al no me acuerdo, i la tanguera, amb pintorescos arranjaments tropicals, Por el señal de la cruz, o de rescats d’altres temps: Así fue, del primer disc que van cuinar junts, Desde Andalucía (1988). Mencions a una altra obra clàssica, Se me enamora el alma (1989), amb peces de José Luis Perales com són Hay días i Buenos días tristeza.

    En aquest territori Perales, honors per al medley de Marinero de luces, el disc amb què, el 1985, la cantant va plorar la mort a l’arena del seu marit, Paquirri. Interpretació amb teatralitat i pauses dramàtiques, sobretot a Pensando en ti, i una Pantoja que a poc a poc va anar combinant els seus aires majestàtics amb arranjaments col·loquials. Escena de faldilla aixecada i lliga a la vista a Dímelo, menyspreant el seu amant entre riallades: «Ya no estoy dispuesta a compartir el sol / ¡Así ya no, así ya no!». En un parell de moments es va fer un embolic amb les arracades i va acabar traient-se-les. Una altra peça, Hasta que se apague el sol, la va dedicar als seus tres nets.

    

REFRESCAR LA MEMÒRIA / A Se me enamora el alma, retorn a Perales, es va mostrar contrariada perquè al públic li va costar respondre. «Tampoc fa tant de temps que no canto, ¿eh? Aquí heu de cantar, ¿o ja no us en recordeu?», va inquirir. I a Hasta que te conocí va fer callar l’orquestra per crear un ambient recollit i en va arribar a abordar un breu fragment sense micròfon, tot potència pulmonar. 

Notícies relacionades

    L’orquestra i els cors, amb direcció de Carles Checa, van prendre la iniciativa mentre Pantoja s’esfumava i tornava ja no vestida de negre, sinó lluint un vestit de cua. De la cançó de cor obert i melodrama vam passar a un tram consagrat a les barreges de coplas: Antonio Vargas Heredia, Te lo juro yo, A la lima y al límon, Francisco Alegre... Cites als clàssics, Quintero, León i Quiroga i companyia, resoltes amb domini de la situació, atentes als arranjaments que al seu dia va firmar Luis Cobos. 

    La niña y el marinero, amb clímax apassionat, i un Ojos verdes llepant-se en els seus punts d’inflexió, allargant a plaer les síl·labes fortes. I de la copla al flamenc i la sevillana per tornar a Juan Gabriel en un tram final que podíem intuir tan disfrutat pel públic com per ella mateixa. Isabel Pantoja, en fi, ha tornat i no hi haurà qui la pari.