Rajoy, vine a veure'ns

Aquest any, cosa estranya, no hi havia manifestants amb pancartes a la porta de la gala dels premis Goya ni ningú que estigués repartint adhesius reivindicatius per lluir-los a l’alfombra de l’entrada. ¿Per a què, havent-hi hashtag? N’hi va haver prou que algú llancés un esquer a Twitter a mitja tarda demanant el boicot de la festa del cine espanyol perquè la tan comentada desafecció del públic envers el cel·luloide nacional alimentés declaracions, debats i murmuris en els minuts del passeig.

  

 «Quina por que fa aquesta gent», sospirava Eduardo Casanova amb cara d’ensurt. «Els haters del cine espanyol sempre hi han sigut, però dubto que el públic deixi d’anar a veure les nostres pel·lícules per ells, la  gent és més llesta», apuntava Antonio de la Torre. Hi abundaven les mirades de menyspreu i els esbufecs quan es treia el tema i entre els periodistes es discutia si seria millor deixar de preguntar sobre el boicot per no donar pàbul al covard linxament virtual. No calia, el tema sortia sol, però Dani Rovira ho va tallar capgirant la campanya: «Felicito els que han llançat aquest hashtag, perquè gràcies a ells hi ha més gent que s’ha assabentat que avui és la nit dels Goya», va celebrar el presentador.

  

ELS RESULTATS, I RAJOY

  A part de per lluir planta i treure a passejar els millors vestits de la temporada, el moment de l’alfombra serveix perquè la família del cine tregui pit de la collita i passi comptes amb l’hemeroteca recent. Aquest any, la gala no va començar ahir a la nit, sinó el dia que Mariano Rajoy va afirmar en una entrevista que no va mai al cine, que ell és més de quedar-se a casa llegint llibres. Bona cosa havia dit, no feia falta més metxa per tenir l’incendi descontrolat.

  

 L’inquilí de la Moncloa va ser, més que cap campanya de boicot, el principal destinatari dels dards que es van llançar a l’alfombra. «És surrealista que un president del Govern digui el que va dir, increïble, patètic», afirmava molt seriós Roberto Álamo. «Em sembla terrible. Que s’organitzi l’agenda, que hi ha temps per a tot», proposava Bárbara Lenine. «Ja que no surt al carrer, que almenys vegi les nostres pel·lícules i s’assabentarà de la realitat que no vol veure», aprofundia Carmen Machi. Alejandro Amenábar anava més enllà i clamava contra la gestió cultural del Govern. «Em sembla irresponsable que es dediquin a desmantellar una indústria com el cine, que ajuda a crear marca Espanya», va sentenciar.

  

 L’altra reivindicació ardent de la nit no va tenir a veure amb la política, sinó amb el mateix cine, o més concretament amb una dada del cine: només el 20% de les pel·lícules espanyoles tenen una dona com a protagonista. Ho va deixar anar Cuca Escribano, que va arribar a la gala vestida amb una pashmina en què havia brodat el lema: Més personatges femenins. «Jo només demano que es parli d’això», suplicava l’actriu.

Notícies relacionades

Tots els premis Goya 2017

Goya: la gala, en cinc vídeos

  

 La seva reclamació va ser subscrita per totes les intèrprets que van desfilar sobre l’alfombra i fins i tot el mateix Pedro Almodóvar va dir que havia trobat les pel·lícules d’aquest any massa testiculars. L’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, es va sumar a la queixa i va demanar «més històries de dones grans com jo». Va ser impossible saber què en pensava el ministre del ram, Íñigo Méndez de Vigo: va passar com una bala sobre l’alfombra sense parar-se a parlar. Es va quedar sense sentir l’encàrrec que el cine té per al seu cap.