Premis previsibles però justos

Quatre conceptes, tan diferents com complementaris, s’han enfrontat en la cerimònia dels últims premis Goya. El cine fantàstic de gran envergadura de producció (Un monstre em ve a veure), el melodrama segons l’entén i el practica de manera insubornable Pedro Almodóvar (Julieta), la recuperació d’una certa idea del cine de denúncia sociopolítica (El hombre de las mil caras) i, per partida doble, el ja ben instaurat nou cine policíac espanyol (Tarde para la ira i Que Dios nos perdone).

    En tots els casos, cine de gènere i cine d’autor fusionats bé, encara que a diferents nivells. Pel·lícules personals amb aspiracions d’arribar al màxim possible d’espectadors. Però la taquilla no és l’única referència, va dir en la cerimònia Mariano Barroso, vicepresident de l’Acadèmia, referint-se a altres formes més minoritàries de fer cine. Comentari molt lloable, encara que cap film que pertany a aquestes tendències més radicals a les quals costa moltíssim arribar a les sales (posem per cas La muerte de Louis XIV, La reconquista i La propera pell) estava entre els títols nominats a millor pel·lícula.

    Flotava en l’ambient la sensació de triomf de Tarde para la ira i el primer Goya atorgat en la nit, el de director debutant per a Raúl Arévalo, semblava confirmar-ho, així com una allau d’estatuetes per a Un monstre em ve a veure, ja anticipada als Gaudí. El guió es va anar complint al peu de la lletra, cosa que no sé en aquests casos si és bo o dolent: el consens o la dissidència, el que s’espera o el que sorprèn.

    Entre plans del director d’orquestra vestit com el mag Severus de Harry Potter, comparació que va circular ràpid per internet, i els acudits de Dani Rovira –alguns amb bastanta gràcia: felicitar Agustín Almodóvar per Psicosis i convertir-lo així en el nostre Alfred Hitchcock–, els guardons van caure del costat esperat. Un monstre em ve a veure va arrasar en els apartats de fotografia, música, so, muntatge, efectes especials, maquillatge i perruqueria, direcció artística i direcció de producció. I Bayona va tornar a guanyar el Goya al millor realitzador després d’obtenir el mateix premi per Lo imposible i el de director debutant per El orfanato. El cicle perfecte.

Notícies relacionades

30 anys dels premis Goya en 10 'hits'

Goya 2017, poques dones però molt poderoses

    Roberto Alamo tenia seriosos competidors, però la notable composició que fa del policia frenètic, violent i embogit de Que Dios nos perdone era també aposta guanyadora. Nit rodona per a Emma Suárez, millor actriu principal i millor actriu de caràcter, un doblet que no acostuma a produir-se, d’Almodóvar a Isaki Lacuesta, de Julieta a La propera pell, dues interpretacions sentides i diferents, excel·lents. La sensació de triomf de Tarde para la ira va quedar refutada en l’última seqüència de la cerimònia. Tot semblava estar escrit per endavant, però va ser just.

    En altres categories que, desgraciadament, gairebé mai citem quan repassem els guardons, hi va haver un premi previsible, el Goya al millor curt per a l’oscaritzable Timecode, i una deliciosa sorpresa, Psiconautas com a millor film d’animació. Tots dos merescudíssims.