La tragèdia oblidada del 'Titanic' nazi

   

Al Titanic hi van morir 1.514 persones; al britànic Lusitania, torpedinat per Alemanya el 1915, 1.198. Al vaixell nazi Wilhelm Gustloff, enfonsat per torpedes soviètics el 30 de gener del 1945, 9.343, més de 5.000 d’elles, nens i adolescents. Eren majoritàriament refugiats d’ascendència alemanya dels països bàltics –estonians, letons, lituans, croats...– que fugien de l’avanç rus en l’operació Aníbal, a la Prússia Oriental. És la principal tragèdia marítima en víctimes però van ser els perdedors i el cas va caure en l’oblit.

    «Hi va haver diversos factors 

–enumera Ruta Sepetys (Detroit, 1967), nord-americana i filla de refugiats lituans, que va rescatar la història a la novel·la Lágrimas en el mar (Maeva)–. Era un vaixell de guerra amb artilleria pesant, un objectiu legítim en termes bèl·lics i a Hitler, que perdia la guerra, no li convenia que se sabés que hi havia hagut una mort tan massiva de nens. Després de la guerra, els alemanys sentien que no era correcte mostrar-se com a víctimes tenint en compte l’Holocaust. A la vegada, hi havia certa indiferència respecte a la mort d’alemanys. El comandant del submarí rus que va torpedinar el vaixell va acabar expulsat de l’Exèrcit i enviat a Sibèria. Els EUA eren aliats de Rússia, per tant, ¿quina responsabilitat hi tenien? I els supervivents tenien experiències tan doloroses que no van voler parlar mai de la guerra».

    Sepetys va saber de l’enfonsament fa pocs anys per boca d’una cosina del seu pare que amb la seva família tenia passatge per a aquell vaixell. «Quan es dirigien a embarcar, la seva germana es va despistar mirant un gran creuer al port, un cotxe la va atropellar i es van haver de quedar a terra, i així van salvar la vida. Van ser evacuats dies més tard i avui viuen a Bèlgica».

    Veient avui la crisi de refugiats, Sepetys recorda el passat familiar. «La meva família fugia dels russos. El meu avi va ser oficial de l’Exèrcit lituà i als afores de Kaunas estaven executant-los. Molts dels meus familiars van ser deportats a Sibèria, cosa que va inspirar la meva primera novel·la [Entre tonos de gris]. El meu pare va travessar Polònia a peu fins a Alemanya, on va passar nou anys en camps de refugiats abans de ser admès als EUA». Com a «filla de refugiat» sent especial dolor al veure «nens orfes, víctimes innocents de la guerra i de règims dictatorials». Per això, recalca, els seus protagonistes són joves. «Vaig parlar amb adults que em van descriure la seva experiència com a nens, com la guerra els va obligar a ser adults molt aviat. Aquests nens perden la seva infància, el seu país, la seva innocència». 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

    Sepetys reflecteix en la ficció que no tots els alemanys són nazis però també utilitza personatges com un nazi, real, Erich Koch, per parlar de l’espoli d’obres d’art i el d’una en particular, la Cambra d’Ambre (habitació de plafons d’or i ambre del palau de Caterina de Tsàrskoie Seló, a prop de Sant Petersburg). «Per als nazis, era més valuós evacuar els seus tresors que els civils i hi ha indicis que la cambra es va desmantellar i es va empaquetar en caixes que es van embarcar al Wilhelm Gustloff. Molts submarinistes l’han buscat però segueix sent un misteri. I 

Koch, un alt dirigent nazi i responsable de moltes morts, va ser detingut pels aliats però es creu que li van perdonar la vida perquè a la presó sempre va donar a entendre que sabia on era la cambra».