Passió per Miss Van

Miss Van, una de les artistes urbanes més populars, si no la que més, aixeca passions; com a prova d’això, els seus 86.500 fans a Instagram i el mig miler d’assistents a la inauguració de 'Flor de piel', la seva primera exposició individual a Barcelona després de 12 anys d’absència. D’absència a les sales, s’entén, perquè ella, francesa de Tolosa, està instal·lada aquí des que la ciutat era el paradís dels grafiters. «Aquí em sento a casa. Més que a França», afirma.

Una xifra, la d’assistents, que sembla entre colossal i miraculosa en una ciutat poc donada a entrar a les sales d’art. I on les inauguracions se salden en un tres i no res. No va ser així dijous, dia dels fets, amb llarga cua a la porta de la Galeria Víctor Lope (Aribau, 75). Tanta, que la sala, davant l’allau que es preveia, va contractar seguretat per controlar l’aforament. I l’ordre. No hi va haver incidents. Ja se sap que els amants de l’art, encara que sigui urbà, són gent sensible i tots van mantenir estoicament el torn d’entrada.

A dins, la mostra actual: 31 peces creades per Miss Van, nom artístic de Vanessa Alice Bensimon, en els últims tres anys, la meitat d’inèdites. Obres molt diferents de les últimes vistes a la ciutat, el 2005. Llavors les seves criatures no eren tan sensuals i sofisticades com ara. I eren més joves. Lolites que es movien entre l’estètica pin-up dels anys 50 i l’animació japonesa. Amb el temps, Miss Van ha crescut i amb ella els seus alter ego. «Hi ha una part de mi en la meva obra, és clar. És molt íntima i és la meva realitat. Evolucionem juntes». De manera que les seves dones ara són més delicades, més misterioses, més evanescents i més riques en detalls. Una no sap si són bones o són dolentes. En realitat, «ho són tot». «Són ambigües. També tenen el meu costat fosc. No m’interessa fer només dones boniques, sinó alguna cosa més profunda. Pinto amb el cor i el que més vull és transmetre emoció», diu.

SEMPRE AMB MÀSCARES  

Una emoció que no es mostra mai a cara descoberta. Elles van sempre amb màscares que «no són de festa o de carnaval, és una cosa més tribal», i moltes vegades tenen forma animal: «És una manera de manifestar sensacions i emocions que no puc expressar amb la cara humana. És també la dualitat entre la sofisticació de la dona i el seu costat més salvatge. És mostrar i amagar. Es tapen la cara però mostren altres parts del cos». Com ara els pits. No en va són dones «pretesament provocatives i sensuals». També hi ha alguna cosa de fetitxisme. Ara bé, del que no hi ha ni rastre és de l’element masculí. «A vegades els homes apareixen al costat, amb formes antropomorfes». No a 'Flor de piel'. Aquí no n’hi ha ni un.

Notícies relacionades

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’amistat, posada a prova

 

PINTURA A L'OLI 

Sí que hi ha novetats. És la primera vegada que l’artista treballa i presenta pintura a l’oli. Això no significa que renegui del carrer, el seu origen artístic. «Sempre m’ha agradat la provocació i l’exhibicionisme. I em fa molta gràcia posar dones despullades en llocs on no toca». Però ara tot està més reglamentat i ja només actua quan la truquen (espectacular el mural del carrer de Lepant). La resta del temps el passa a l’estudi. O viatjant. Acaba d’arribar de Moscou. I l’esperen a Madrid i a Nova York. Mentre la seva obra es cotitza a l’alça, però també es democratitza, com a les serigrafies sobre fusta numerades i firmades a l’abast de totes les butxaques.