Werther, l'heroi romàntic, torna al Liceu

Werther, l’obra mestra de Jules Massenet basada en la cèlebre novel·la de Goethe, torna al Liceu amb una producció minimalista de Willy Decker. Tot un esdeveniment, tenint en compte que fa 25 anys que aquesta emblemàtica òpera no ha pujat a escena a Barcelona. El mític tenor Alfredo Kraus (1927-1999) va encarnar el romàntic protagonista del títol l’última vegada i la seva impecable interpretació del jove poeta Werther ha deixat una profunda empremta al coliseu. En aquesta ocasió, s’han programat 14 funcions, ni més ni menys, des d’avui fins al 4 de febrer.

L’obra, estrenada a Viena el 1892, compta en aquesta nova producció amb dos destacats repartiments. En el primer destaquen el gran tenor polonès Piotr Beczcala, com a Werther, i l’aclamada mezzo Anna Caterina Antonacci, com a Charlotte. Serà la primera vegada que el públic del Liceu podrà veure els dos cantants en una òpera escenificada, ja que fins ara només havien visitat el teatre barceloní per cantar en concert o recital. El segon repartiment compta amb el català Josep Bros, que celebra les seves bodes de plata al Liceu, i la francesa Nora Gubisch, descendent del pianista i compositor lleidatà Ricard Viñes (1845-1973) i dona del director musical Alain Altinoglu, que estarà al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Liceu. «Per a mi és realment molt especial debutar aquí. Em fa una il·lusió enorme cantar en aquest teatre i amb aquest muntatge», subratlla la cantant.

KRAUS EN EL RECORD

Beczala, que, tot i començar tard en la música, ha fet una brillant carrera, no tem les comparacions amb Kraus. «Ell va ser un dels últims cavallers de l’òpera; era d’aquells tenors que es dedicaven a cantar només un cert nombre de papers però que els feien a la perfecció. Avui, al segle XXI, les carreres funcionen d’una altra manera», admet el sol·licitat cantant, encantat de tornar a ser a Barcelona. «Sens dubte Kraus va ser un gran artista. Vaig escoltar els seus discos i vaig tenir l’oportunitat de veure’l a Zuric amb Lucia di Lammermoor. Era una icona i és un bon exemple a seguir. Però mai copiar-lo, perquè un ha de trobar la seva pròpia manera de cantar». Beczcala ha assumit el rol de Werther infinitat de vegades, és un dels personatges que més ha interpretat. Per fortuna, la seva visió del poeta enamorat s’adapta a la proposta escènica de Willy Decker.

 

Beczala ha aprofundit en la novel·la de Goethe, que Massenet va transformar en drama líric de quatre actes amb l’ajuda d’Edouard Blau, Paul Millet i Georges Hartmann com a llibretistes. Per ell, Werther, un ésser que prefereix la mort a la vida sense l’anhelat amor de Charlotte, és un ésser «asocial i egoista, un home que viu en el seu propi món». Charlotte representa l’oposat, una dona forta que, conscient de la seva posició, assumeix el seu rol en la societat d’aquella època.

«Charlotte sent Werther com una ànima bessona. Tots dos tenen una sensibilitat extrema però ella només al final ho acabarà acceptant. Abans no pot», afirma Antonacci, una artista experta a transmetre els sentiments dels seus personatges no només amb la seva veu sinó amb cada porus de la seva pell. «Charlotte ha de fer front a la mort de la seva mare, sempre present, i a les convencions socials. És un personatge ple de subtileses, molt profund i també modern. Al principi em va estranyar que Willy Decker el relacionés amb el personatge de Carmen en determinats moments, però el vaig acabar entenent».

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

La posada en escena transcorre en un espai obert, que juga amb el contrast i l’abstracció per retratar l’atmosfera que envolta els personatges en l’ambient provincià on transcorre l’acció. El vestuari respecta l’època del drama però l’escenografia no té res de decimonònica. Els cantants porten tot el pes de la producció. «La relació entre els personatges està molt treballada», explica Josep Bros, que va debutar en aquesta producció a Nàpols el 2007. «Werther és un ésser molt enèrgic i vital. I vocalment és l’òpera més difícil de Massenet, perquè no hi ha cap xarxa que t’emboliqui». Tot al contrari que les òperes de Gounod, assegura, on té la sensació «de ser als núvols».

DESGAST PSICOLÒGIC

Més enllà del desgast físic o vocal, Bros assegura que el més dur d’assumir el rol protagonista de Werther és el desgast psicològic. «El segon acte és d’una enorme intensitat, molt ric en matisos. Necessites anar al més profund del teu ser per poder entendre i transmetre el comportament d’un personatge que voreja la bipolaritat». Però com a mínim aquest cop podrà arribar amb temps i calma al Liceu; tot al contrari que les últimes vegades, quan li va tocar socórrer el Gran Teatre fent substitucions de tenors indisposats. Bros té a més alguna cosa més per celebrar. Amb Werther commemorarà els 25 anys del seu debut al Liceu, quan es va donar a conèixer per primera vegada amb Anna Bolena, al costat d’Edita Gruberova, el novembre del 1992.