De 'Metropolis' a 'Blade Runner'

Metropolis (1927), de Fritz Lang, i Blade Runner (1982), de Ridley Scott, han marcat els grans conceptes d’arquitectura i disseny visual pel que fa al cine ambientat en distòpiques ciutats del futur. L’any que acaba de començar segueix pertanyent-los d’una manera o un altre. Ahir es van commemorar els 90 anys de la presentació oficial a Berlín de la cinta de Lang. El pròxim mes de juny serà el 35è aniversari de l’estrena als Estats Units del film de Scott (a Espanya va arribar l’agost del 1982). I a l’octubre s’estrenarà Blade Runner 2049, la continuació que ha realitzat Denis Villeneuve amb Ryan Gosling, Jared Leto, Ana de Armas i Harrison Ford, que recupera el seu personatge del caçador de replicants Rick Deckard.

Metropolis va ser una autèntica superproducció, la més cara empresa mai per UFA, la companyia que va regir el cine mut alemany: va costar sis milions dels antics marcs alemanys. Lang es va imaginar la que seria la seva urbs del futur quan va arribar a Nova York per mar, la nit del 4 d’octubre de 1924, i va veure l’skyline de la ciutat. El maig del següent any començava la filmació del que el director va definir com «la història de la ciutat de l’any 2000. Els obrers viuen 10 pisos sota terra i l’amo de la ciutat viu a dalt: tot era molt simbòlic». A Lang, però, no li agradava el discurs del film sobre la unió de la burgesia i el proletariat per combatre el mal ús de la ciència, encarnat en el mad doctor que idea un robot amb forma femenina per boicotejar la revolta obrera.

OBRERS I MÀQUINES

El rodatge va durar fins a l’octubre del 1926. Els decorats creats per Otto Hunte, Erich Kettelhut i Karl Vollbrecht (que ja van col·laborar amb Lang en la creació escènica del sinistre món del doctor Mabuse el 1922) barregen expressionisme, art déco, el toc exòtic del cabaret Yoshiwara, la influència del cristianisme en els mítings clandestins dels obrers i l’estil gòtic de la catedral. La fàbrica va ser dissenyada com un escenari dantesc, amb la seva evocació del déu Moloch, i l’ús del metrònom va ajudar a marcar la cadència hipnotitzada dels obrers que avancen maquinalment cap als seus lúgubres llocs de treball.

LES ESTRENES

La triomfal posada de llarg de Metropolis va tenir lloc el 10 de gener de 1927, a l’Ufa-Palast berlinès davant 2.500 convidats, entre ells el canceller del Reich, Wilhelm Marx. La première de Blade Runner no va concitar tanta expectació, però l’èxit en taquilla del film de Scott va ser més fulgurant que el de Lang. El dissenyador industrial i il·lustrador Syd Mead va concebre una ciutat de Los Angeles de l’any 2019 (Metropolis estava ambientada el 2026: dos futurs encara no superats) inspirada tant en aspectes de la pel·lícula de Lang (cas dels vehicles voladors) com en elements de cine negre, l’arquitectura més horitzontal de Los Angeles i San Francisco i l’eminent caràcter pluricultural: els bars de sushi sota la pluja àcida i els neons.

Una ciutat que era creïble en el moment de l’estrena del film i ho segueix sent en l’actualitat. Scott va voler fer un treball realista de ciència-ficció: «Les modes no canviaran molt dràsticament en 40 anys. Si fas una història futurista, a menys que facis un salt de 100, 200 o 300 anys, no veuràs una conversió tan espectacular». Mead i Scott van pensar que, en el futur, seria més pràctic situar a l’exterior dels edificis el cablejat de l’electricitat, el telèfon o l’aire condicionat per, en cas d’avaria, accedir-hi millor. Així van concebre la seva ciutat del futur.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Una altra cosa emparenta aquestes dues pel·lícules, a més a més de la seva influència estètica totes dues en títols com El cinquè element (Luc Besson, 1997), Dark City (Alex Proyas, 1998) i Minority Report (Steven Spielberg, 2002): les diferents versions que han circulat d’elles. Metropolis havia de durar originalment 205 minuts, dels quals es van exhibir 170. Per a la distribució nord-americana se’n van eliminar 50 més. La versió del 1984 no arribava a l’hora i mitja, i encara més curta va resultar la discutible versió amb música electrònica de Jeff Mills del 2000. Des del 2001 circula una còpia restaurada que ha recuperat 26 minuts del metratge perdut.

Blade Runner compta amb quatre versions: el muntatge original i l’internacional del 1982, el director’s cut del 1992 (que suggereix que Deckard potser és un replicant) i el muntatge final del 2007, que soluciona digitalment les impureses dels efectes analògics originals.