PENSAMENT

De pressa, de pressa

L'acceleració de la vida quotidiana és el signe del nostre temps, diversos pensadors han aportat la seva mirada en aquest debat

fcasals36828593 prisa diaria170110143213

fcasals36828593 prisa diaria170110143213

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

El diagnòstic de la nostra era és clar. Anem massa ràpid. Ansiosos, amb jornades de treball inacabables (en això, a Espanya ens emportem la palma), pendents sempre del mòbil i els correus electrònics, llegint informació que ens impacta amb força però es dissol com un terròs de sucre pocs minuts després. ¿Fins a quin límit serem capaços d’aguantar, a base d’estimulants i tranquil·litzants? Molts pensadors que es dediquen a analitzar el fenomen de l’acceleració –que possiblement és el signe del nostre temps– ho adverteixen: la velocitat és l’enemic de l’atenció i potser el principal culpable n’és internet. Nicholas Carr ho va posar sobre la taula a Superficiales (polèmic assaig que tindrà una pròxima reedició a finals d’aquest mes) i més tard a Atrapados, que adverteix del perill que les màquines marquin el nostre dia a dia i ens portin a un llindar posthumà. ¿La tecnologia està al nostre servei o més aviat nosaltres en som els esclaus?

Això explica que imperi la idea concentrada, la que es pot resumir en 140 caràcters. Però ¿se’n pot dir realment idea, o es tracta més aviat d’un eslògan comercial? Per a molts, l’impacte sobtat està guanyant la batalla al pensament elaborat i sofisticat, aquell que requereix que els conceptes reposin, es contrastin i adquireixin profunditat. El traspassat, i plorat, Zigmunt Bauman ho resumia de la manera següent: «Amb el nostre culte a la satisfacció immediata, molts de nosaltres hem perdut la capacitat d’esperar». Ergo, velocitat i fragmentació provoquen, segons el pensador polonès, transformacions en la manera com ens relacionem «amb el coneixement, el treball i l’estil de vida». El coneixement implica lentitud.

MOVIMENT 'SLOW'

Fa una dècada, quan internet encara no s’havia erigit com el gran vehicle que, entre moltes altres coses, marca la velocitat del nostre temps, el periodista econòmic Carl Honoré, canadenc resident a Londres, va donar la veu d’alarma en un llibre, Elogio de la lentitud, que va esdevenir (¡ràpidament!) un best-seller i va generar el moviment slow, que es va multiplicar a través de marques i associacions, el popular slow food entre altres. El concepte no era del tot nou, naixia de la intenció de trobar l’antídot per al que, ja el 1982, el metge i guru nord-americà Larry Dossey va denominar com «la malaltia del temps» (allò que coneixem vulgarment com a estrès).

Pensar lentament sobre la velocitat del nostre món està en la base de bona part dels llibres de pensament actual, des de Jean Baudrillard fins a Zlavoj Zizek. Encara que es tracti d’una novel·la, el sempre reflexiu Milan Kundera ha aprofundit en el tema, assegurant en la seva ficció La lentitud que «existeix un vincle secret entre la lentitud i el record i entre la velocitat i l’oblit», això explicaria que la lentitud sembli actualment un requisit fonamental d’una literatura, avui més alimentada pel record i l’autoficció que mai, encara que només es tingui temps per al fragment i la peça breu. Bona part de l’èxit de les sèries televisives procedeix de la seva durada, molt més breu que la d’un llargmetratge.

CONTRA EL MUNDANAL SOROLL

Notícies relacionades

En el debat sobre l’acceleració no hem d’oblidar el treball del sociòleg Pierre Sansot i el seu llibre Del buen uso de la lentitud, una obra provocadora que va esgotar diverses edicions a França i va passar per aquí editada per Tusquets amb escassa repercussió, tot i que és una petita joia. La seva tesi, una aproximació als petits plaers centrada en la idea (a l’estil de Goethe) que hem d’aprofitar l’instant. Recentment també ha aparegut Alabanza de la lentitud, de l’italià Lamberto Maffei (Aliança), un veterà neurocientífic il·lustrat que explica de quina manera la bulímia consumista d’informació està alterant la nostra manera de comprendre el món. Sense oblidar la col·lecció d’assajos Pensar y no caer, de Ramón Andrés (Acantilado), partidari de reflexionar sobre el mundanal soroll des d’una posició excèntrica.

Ni tan sols el papa Francesc s’ha mantingut al marge del debat. En la seva última encíclica, Laudatio si, advertia de la intensificació de ritmes de vida i de feina: «El canvi és un objectiu desitjable, però es torna preocupant quan es converteix en deteriorament del món i de la qualitat de vida».