EL LLIBRE DE LA SETMANA

Jonathan Coe: abans del Brexit

El món poblat d'hipòcrites, elitistes, desorientats i reaccionaris que Jonathan Coe va satiritzar a 'El número 11' ja augurava la Gran Bretanya que va votar per sortir de la UE

ealos28573149 barcelona    barcelones   04 02 2015  icult    rueda de pren170110163539

ealos28573149 barcelona barcelones 04 02 2015 icult rueda de pren170110163539 / Joan Puig

2
Es llegeix en minuts
Sergi Sánchez
Sergi Sánchez

Crític literari

Especialista en cinema i literatura

Ubicada/t a Barcelona

ver +

'El número 11' es va publicar a la Gran Bretanya la tardor del 2015, quan la possibilitat del brexit semblava una broma pesada, almenys per als que no vivíem a la Gran Bretanya. No obstant, Jonathan Coe ho intuïa com la conseqüència lògica d’un clima sociopolític que havia començat amb l’aliança de Tony Blair amb Bush i Aznar a favor de la guerra contra Saddam Hussein i amb la mort de David Kelly, inspector d’armament de les Nacions Unides a l’Iraq a qui se li’n va anar la llengua inoportunament. Això va ser el 2003, durant l’estiu en què dues noies protagonitzen una aventura que faria les delícies de l’Enid Blyton més sinistra, que transcorre en una casa que podria ser la de Norman Bates, tan aficionat a les aus, en el seu cas dissecades, com l’anomenada Loca del Pájaro, que també amaga el seu secret al soterrani.

'El número 11'

Jonathan Coe Trad. de Mauricio Bach Anagrama 411 pàgines 20,90 €

Onze és el número de la casa d’aquesta boja que no ho està. Onze és el número de l’autobús de ronda de Birmingham. També és el nombre de pisos subterranis d’una casa senyorial que vol ser-ho més. I onze és el número de novel·les que ha escrit Jonathan Coe, de manera que aquesta pot considerar-se el seu 'Fellini 8 1/2'. ¿Un artefacte postmodern, una 'summa cum laude' numerològica de tota la seva obra? No és estrany que, en un moment del llibre, Coe parli de les seqüeles «obliqües»: en certa manera, 'El número 11' ho és de '¡Menudo reparto!', i admet en la seva acolorida constel·lació d’estrelles convidades, a quina més excèntrica, dos membres d’aquella família Winshaw que va protagonitzar la seva novel·la més cèlebre, i suggerint així que no es pot entendre l’ambient 'prebrexit', el caldo de cultiu bullit a foc lent per Blair i Cameron, sense els anys del thatcherisme.

SÀTIRA

Notícies relacionades

Dèiem que les primeres 80 pàgines d’'El número 11' són desconcertants perquè no anuncien el to satíric de la resta de la novel·la, que no és en absolut hilarant. Serveixen, en qualsevol cas, per introduir els dos personatges principals, Rachel i Allison, amigues per sempre que semblen víctimes propiciatòries de l’era de la postveritat: una per crèdula, l’altra per transgressora. El retrat de la Gran Breta-nya contemporània no és gaire diferent del que podria fer-se de qualsevol altre país europeu: confusió ideològica, retorn de la dreta, caos a l’esquerra, premsa sensacionalista, cruels xarxes socials, reality shows disposats a clavar queixalada a famosos en decadència, immigrants maltractats, rics cada vegada més rics. Això sí, la sàtira de Coe es pren seriosament a si mateixa, potser massa.

 On brilla com un diamant en un forat negre és en l’ampli espectre del seu 'dramatis personae', que ofereix una delirant deriva cap a la novel·la de monstres completament imprevisible. Només diré que la criatura justiciera, que per descomptat clausura la dimensió al·legòrica del text menjant-se milionaris i conservadors, té a veure amb una immigrant romanesa, passejadora de gossos per més senyes, i amb una aranya gegant que seria capaç de cruspir-se el monstre del llac Ness. La gracilitat amb què Coe introdueix aquest desplaçament cap a la novel·la mutant, com si la presència d’aquesta criatura fos molt lògica en un món poblat d’hipòcrites, elitistes, desorientats i reaccionaris, és la prova que el 'brexit' encara ha de donar-nos moltes alegries literàries.