La primera decepció

Cada vegada que m’entristeixo o em deprimeixo, torno a un moment concret de la meva infància: quan vaig descobrir que els Reis Mags no existien i que els regals nadalencs els finançaven els meus pares. Encara no ho he superat. Va ser la primera decepció d’una llarga llista, i em temo que a aquesta decepció es deu el decaïment moral que experimento cada any per aquestes dates. Sí, ja ho sé, sona ridícul que un tipus de la meva avançada edat segueixi traumatitzat per una cosa que tots els seus conciutadans van superar en qüestió de minuts, però la infància et marca per sempre i les bufetades rebudes a una edat primerenca poden coure durant tota la vida.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

¿Fins a quin punt és innocent aquell engany al qual sotmetem els nens fins que un amic del col·le, amb cara de superioritat, els posa al descobert l’enganyifa? ¿Fins a quin punt és necessari fabricar una mentida que es revela com a tal al cap d’uns quants anys, causant-nos a alguns un trauma? ¿Fins a quin punt és lícit aprofitar-se de la credulitat infantil per crear una falsa il·lusió? ¿Ningú s’ha parat a pensar que el nen, un cop descoberta la bola, pot generar cap als seus progenitors uns sentiments de desconfiança que posin en perill la relació amb ells en particular i amb els adults en general? ¿Amb quin ànim t’internaràs en la vida si el primer que fan els teus pares és enganyar-te, aprofitant que has arribat fa poc al món i, a efectes pràctics, ets mig tonto?

Hi ha la possibilitat que aquest primer desengany compleixi una funció didàctica i et prepari per a les coses amb què et trobaràs més endavant: l’amic que et traeix, la dona que diu que t’estima però en realitat no t’estima, els polítics que et prenen el pèl, els banquers que et roben, els capellans que et segueixen tractant com si encara no sabessis que els Reis són els pares… Si del que es tracta és d’informar els nens que la vida és una estafa constant i que les seves il·lusions es veuran frustrades centenars de vegades, he de reconèixer que la mala passada dels Reis és d’una eficàcia inapel·lable, ja que la ferida no es tanca mai, com comprovo jo cada any d’una manera que fins i tot a mi em sembla risible: si la idea era que no em fiés mai ni del meu pare, l’he captat a la perfecció, gràcies.