Martin Scorsese: "Sempre he buscat l'absolució i la redempció"

Després de 26 anys de gestació, Martin Scorsese dona a llum el seu últim projecte, 'Silencio', basat en el llibre homònim de Shusaku Endo que explica les tribulacions de dos jesuïtes portuguesos al Japó del segle XVII. Els missioners jesuïtes viatgen a l'arxipèlag asiàtic per trobar el seu mentor, desaparegut sense deixar notícies des de fa anys. Hi trobaran un país hostil amb els cristians i seran perseguits i martiritzats fins a fer-los renunciar a la seva fe. Als seus 75 anys, el diminut, energètic, eloqüent i oscaritzat Scorsese reconeix que no estava preparat per escriure el guió quan va comprar els drets de la novel·la el 1991. "Tractava d'entendre millor el llibre, perquè les últimes 30 pàgines eren tot un misteri per a mi", explica el director.

¿Val la pena dedicar tant esforç i tant temps a un projecte? Aquesta pregunta me la feia jo cada dia (riu). Primer vam tenir problemes amb el primer propietari dels drets d'adaptació, l'italià Vittorio Cecchi Gori, que es va ficar en política i va acabar a la presó. Més tard, durant el rodatge de 'Gangs of New York', aquest projecte va tornar a ressorgir, però llavors es va haver d'endarrerir perquè jo estava ficat de ple en aquesta filmació, però tot i això seguia llegint i rellegint el llibre i prenent notes. El 2006, per fi em vaig asseure amb Jay Cocks i vam escriure el primer esborrany de guió, però va ser el moment de la crisi i tornàvem a estar sense gent que financés el projecte. Per fi, el 2009, ens vam posar mans a l'obra amb el càsting, les ubicacions, etc. Mentrestant, jo m'havia d'ocupar de la meva família i dels meus altres projectes i aquí era quan em preguntava si valia la pena. Espero que així sigui, que el públic, els inversors i els col·laboradors no se'n vagin de buit.

¿Quanta pressió sent Martin Scorsese cada vegada que comença un projecte? Molta, però no em puc queixar (riu). Faig tot el que puc i tan bé com sé, amb passió i amb l'esperança que agradi la meva feina, però arriba un punt en què no puc llegir o escoltar les opinions de tothom, si ho fes no avançaria. Em concentro a fer la meva feina en el temps que m'han concedit. És un problema quan la gent espera certes coses de tu i tu decideixes anar per l'altra via.

A Hollywood sempre hi ha aquesta lluita entre el negoci i l'art. ¿Vostè ha sigut capaç de sortir-se amb la seva? El negoci sempre ha sigut el més important, sobretot en els últims 30 anys, però jo em considero bastant afortunat perquè en alguns casos m'he pogut arriscar i fer films que no eren necessàriament comercials. He comptat amb el suport d'actors com Robert De Niro i Leonardo DiCaprio que han cregut en mi. Films com 'Mean streets' o 'Taxi driver' es van fer amb molt pocs diners, però en aquests casos és on més aprens a utilitzar altres recursos. S'ha de tenir fe per seguir endavant amb un projecte quan no es tenen tots els recursos. Avui dia, amb les noves tecnologies els cineastes es poden expressar sense necessitat de perseguir cap multimilionari perquè et financi la teva pel·lícula.

Parlant de fe, vostè va créixer en el si d'una família catòlica i fins i tot va passar pel seminari, però va acabar sent cineasta. La meva vocació em va portar per altres camins. Quan era al seminari no sabia gaire bé el que significava tenir vocació, encara segueixo tractant d'entendre-ho. Part de la meva vida ha sigut una recerca contínua. Primer al seminari, preparant-me per ser capellà amb el pare Princhip. Jo em volia assemblar a ell, actuava amb compassió i al mateix temps amb fermesa, perquè els carrers on vivíem eren molt durs, com reflecteixen 'Mean streets', 'Taxi driver' o 'Toro Salvatge'. Però em vaig adonar que no pots dedicar la teva vida a una vocació només perquè admiris una altra persona, ha de sortir de tu i això és el que sempre vaig estar buscant, fins i tot a 'La última tentación de Cristo'. Curiosament va ser en l'estrena d'aquesta última quan l'arquebisbe de l'Església episcopal de Nova York, Paul Moore, em va donar el llibre de 'Silence' després d'una conversa sobre la fe. Tots aquests pensaments em van venir al cap quan vaig decidir asseure'm a escriure el guió de ‘Silencio’. Fer aquesta pel·lícula ha sigut com un pelegrinatge per a mi.

Sembla que busqués l'absolució i la redempció, ¿m'equivoco? En absolut. Tots dos són dos elements constants en la meva vida, encara que pot semblar una mica estrany. ¿Com pot un director de cine, que mostra els seus treballs a tot el públic, parlar de redempció quan no tothom hi creu? És part de la meva cultura, són pensaments que no m'abandonen. La pel·lícula està acabada però al meu cor la història segueix sense resoldre's, per això a l'acabar deixo que acabi la música i es mantingui el silenci mentre segueixen els títols de crèdit. Vaig fer el mateix amb 'Toro Salvatge', quan Jake (La Motta) es mira al mirall acceptant-se abans que Déu el perdoni. A mi em passa el mateix.

Notícies relacionades

'Silencio': Scorsese i la fe religiosa

Amb el peu esquerre

Tinc entès que va mostrar la pel·lícula al Papa i a la comunitat jesuïta al Vaticà. ¿Quina va ser la seva reacció? Va ser una experiència molt interessant per a tots perquè va generar un gran debat. Per exemple, el pare Daniel Wong, d'origen asiàtic, va parlar de com els jesuïtes van arribar a l'Àsia carregats de passió i gran zel per les seves ensenyances però, al mateix temps, usant la violència en la seva insistència per monopolitzar-ho tot, imposant que la seva Veritat era l'única, i fent cas omís de les creences religioses que els habitants d'aquella zona del món havien tingut durant segles. No sorprèn que fos percebut com un acte de colonialisme entre els japonesos de l'època. La cristiandat a l'Àsia encara no s'ha recuperat de l'efecte de l'evangelització colonialista.

Sembla que no han canviat gaire les coses, seguim amb les guerres de religions causades pel fanatisme i els interessos econòmics. ¿Veu alguna possibilitat de canvi en el futur? És curiós que aquesta pel·lícula, després de tants anys de gestació, s'estreni en un moment en què tornem a parlar de nacionalismes i proteccionisme. Entenc les raons per les quals els països es volen protegir, però no a base d'enfrontar-se els uns als altres. En lloc de tractar d'entendre'ns mútuament, ens tanquem en nosaltres mateixos i ens tornem temorosos del proïsme pel fet que parli una altra llengua, tingui una altra cultura i un altre aspecte físic. Per complicar-ho més, la religió agafa el protagonisme i tot es fa perquè ho mana Déu.