'Silencio': Scorsese i la fe religiosa

Si bé és cert que l’obra de Martin Scorsese s’ha caracteritzat pel retrat de personatges criminals (Mean Strets, Un dels els nostres, Casino, Gangs of New York, Infiltrats) i que dues de les seves pel·lícules més importants (Taxi Driver i Toro salvatge) mostren un altre tipus de violència menys institucionalitzada i més desclassada, és indubtable que la religió (una altra forma de violència) –per la pròpia experiència de Scorsese com a seminarista– juga un paper important en la seva manera de concebre el món.

    Silencio vindria a tancar una hipotètica trilogia sobre la fe que es va iniciar el 1988 amb la seva visió de Jesucrist i el cristianisme (La última tentación de Cristo) i es va allargar el 1997 amb la seva interpretació del budisme i la formació del Dalai-lama (Kundun). Si la primera bolca en un context diferent del de l’Amèrica contemporània algunes de les obsessions del director –el guió el firmava el calvinista Paul Schrader–, la segona barrejava malament antropologia amb visió turística de la religió.

  

Liam Neeson, en un fotograma de 'Silencio', de Martin Scorsese.

 Silencio filma i oposa dos mons en el fons igual d’atàvics, el dels jesuïtes que pretenen colonitzar religiosament el Japó feudal del segle XVII i el dels japonesos que s’hi neguen –estan en el seu perfecte dret, ve a dir-nos Scorsese en el film–, encara que ho facin utilitzant la violència i la tortura com a instruments.

    No hi ha màrtirs a la pel·lícula, encara que pugui semblar-ho. Scorsese torna a l’hiperrealisme fosc (les grutes en què s’amaguen els dos joves jesuïtes portuguesos, la tortura al pou, les crucifixions, els cossos llagats amb l’aigua bullint de les fonts termals, les misses clandestines) i ofereix una intel·ligent dialèctica entre dues formes d’entendre la religió, la fe i la vida.

Notícies relacionades

'Train to Busan': zombis de culte

Martin Scorsese: "Sempre he buscat l'absolució i la redempció"

    El film adapta una novel·la de l’escriptor japonès i cristià Shûsaku Endo, ja portada al cine per Masahiro Shinoda el 1971. En aquesta versió de Scorsese, l’altre personatge capital del relat, el jesuïta que va apostatar (Liam Neeson), adquireix unes ressonàncies gairebé mítiques dignes del Kurtz d’El cor de les tenebres i d'Apocalypse Now.

    Els dos sacerdots viatgen des de Portugal al Japó, remunten el riu i travessen la selva a la recerca del personatge sobre el qual, finalment, bascula tota la tesi de la pel·lícula. Scorsese creu, però les creences poden doblegar-se, qüestionar-se i modificar-se. L’únic problema és l’elecció dels seus dos actors principals. Andrew Garfield (Spiderman, La xarxa social) i Adam Driver (Paterson, Adam Sackler a la sèrie Girls) representen un model d’innocència, però aquí resulta poc adequat i provoca una certa distància dramàtica.