Claus per triomfar a taquilla

¿Quina és la fórmula per fer que una pel·lícula sigui taquillera? La pregunta és complexa. La resposta, molt simple: cap. No hi ha recepta. Pots comptar amb l’actor més popular del moment i estavellar-te (El futuro no es lo que era, amb Dani Rovira). Pots tenir un Oscar i dirigir una comèdia amb un elenc excel·lent i no aconseguir l’afecte del públic (La reina de España, de Fernando Trueba). Pots ser el totpoderós Pedro Almodóvar i tenir els pitjors resultats de la teva carrera amb una gran pel·lícula com Julieta. Pots produir el thriller més potent de l’any (Que Dios nos perdone) i atraure la «meitat del públic» (paraules del productor) que esperaves.

En un any que ha resultat particularment bo per al cine espanyol, el president dels productors audiovisuals (FAPAE), Ramon Colom, recorda que els seus col·legues francesos estan convençuts que l’èxit d’una pel·lícula (més enllà de la part estrictament cinematogràfica) depèn de dos paràmetres: la data d’estrena i el nombre de còpies.

TRES EXEMPLES

La data d’estrena, en efecte, és absolutament vital, perquè el primer cap de setmana és clau perquè la pel·lícula es mantingui a les sales i aconsegueixi, gràcies al boca a boca, el beneplàcit del públic. No hi ha veritats absolutes, però potser és el que ha passat amb tres pel·lícules espanyoles (Un monstre em ve a veure juga en una altra lliga) que sí que han triomfat durant aquest últim tram de l’any. La comèdia romàntica No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, el drama sobre l’esclerosi múltiple 100 metros i la comèdia costumista Villaviciosa de al lado. ¿Per què aquests títols sí i altres no? ¿Què tenen? ¿Què han fet? ¿Com s’ho han fet?

ETS CINEASTA, NO POETA

Villaviciosa de al lado, que ben aviat superarà el milió d’espectadors, es va estrenar el 2 de desembre. El seu director, Nacho G. Velilla, és un mag de la taquilla (Fuera de carta, Perdiendo el norte), però els dies abans estava tremolant. «No saps mai com t’anirà. No importen les teves pel·lícules prèvies. Els nervis no te’ls estalvia ningú», assegura. Molts deun pensar que Villaviciosa de al lado, al ser una comèdia, tenia la partida guanyada. No és així. De fet, La reina de España es va estrenar unes setmanes abans. Tenia tots els ingredients per triomfar, però no ho va fer. «Això que diuen que les comèdies sempre van bé no és veritat. No m’ho crec. No hi ha una fórmula, una recepta màgica. És molt difícil omplir una sala i que la gent rigui», es defensa Velilla. A parer seu, sí que hi ha una cosa necessària per sortir-ne ben parat: pensar en el públic.

«Si et dediques a escriure poesia, potser no necessites tenir la gent al cap. Però el cine és una indústria i sí que ho necessites. Treballar d’esquena al públic no té sentit. És una cosa que Hitchcock i Ford tenien molt clara. Ells pensaven en l’audiència», argumenta el director saragossà, que ha sigut fitxat per la indústria de Hollywood. «Em va trucar un productor de Los Angeles per realitzar una pel·lícula per al públic llatí dels Estats Units [la taquillera No manches Frida] i em va explicar que s’havia fixat en mi perquè les meves comèdies tenien vida».

Paco Ramos, productor de Zeta Cinema que en sap molt de cuinar èxits de taquilla (3 metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti, Zipi y Zape), repeteix fins a embafar l’expressió «focus». «Les pel·lícules, amb excepcions com per exemple l’última de Bayona, no són per a tothom. Són per a algú. D’aquí ve que nosaltres siguem tan pesats amb el focus», admet Ramos, que a l’hora d’estrenar No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas tenia clar a quin sector dirigir-se: «Públic femení. Sobretot, de 25 a 44 anys. I secundari, de 15 a 24. Majoritàriament urbà i amb lleialtat al material original [la novel·la supervendes de Laura Norton]». I punt. Sense obrir el ventall.

«Per a qui fas la pel·lícula i per què són dues preguntes absolutament vitals en aquesta indústria», subratlla el productor, que està satisfet amb la taquilla del film (amb tota probabilitat arribarà a dos milions d’euros o a dos i mig), però no la qualifica ni d’extraordinària ni de gran èxit. «No ens tornem bojos. És un resultat sòlid en un context molt hostil», sentencia.

LA SORPRESA DE LA CARTELLERA

Hi ha una altra cinta estrenada al mes de novembre que ha aconseguit una gran gesta. Té un fort component còmic, tot i que és un drama sobre l’esclerosi múltiple. A priori no sembla la millor idea per fer entrar gent als cines. Però, la petita gran 100 metros –dirigida per Marcel Barrena (Món petit) i protagonitzada per Dani Rovira, Karra Elejalde i Alexandra Jiménez– ja ha recaptat més d’1,6 milions d’euros.

Notícies relacionades

El cine se'n riu d'Espanya

Dani Rovira, l'actor que va lluitar amb ell mateix

Fa poques setmanes, en una projecció amb la presència del director, un senyor de 60 anys se li va acostar, li va agafar la mà i li va dir: «Nano, no sóc d’anar al cine. Però la teva pel·lícula ja l’he vist tres vegades». Barrena es va emocionar. Tant o més que quan llegeix els milers de correus electrònics que ha rebut de neuròlegs i pacients d’esclerosi múltiple (també familiars) donant-li les gràcies per la pel·lícula, que explica una increïble història de superació basada en fets reals.

Igual que el director de Villaviciosa de al lado i el productor de No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas, el responsable de 100 metros afirma rotundament que no hi ha cap fórmules per realitzar una pel·lícula taquillera. En el seu cas, considera que hi ha dos motius que poden explicar l’èxit: el fet de ser «una història lluminosa» i el boca a boca després del primer cap de setmana. A més a més, a falta d’una campanya publicitària realment potent, les diferents associacions de malalts d’esclerosi múltiple han fet un fantàstic exercici de promoció que ja voldria per a ella Telecinco Cinema.