Juan Eduardo Zúñiga, l'escriptor rus

Primer va ser l’enamorament sobtat. Juan Eduardo Zúñiga, que ahir va ser distingit amb el Premio Nacional de las Letras espanyoles, del Ministeri de Cultura, sol recordar-se a si mateix amb 12 anys, quan va caure a les seves mans una edició de Nido de nobles, de Turguénev. Potser era una mala traducció, però la potent literatura russa del segle XIX es va obrir camí fins al cor de l’adolescent que anys després va veure com la guerra civil s’emportava el món d’ahir.

    

Aquestes dues coordenades –el seu amor per russos com Puixkin, Dostoievski i Tolstoi i la novel·lització del Madrid de la contesa civil, a l’estil de Guerra i pau– marquen la seva carrera com a narrador, traductor (del rus i també del portuguès) i crític, una trajectòria caracteritzada pel rigor i una discreció que l’ha mantingut sempre allunyat del soroll de la vida literària. La vocació russa ha arribat fins i tot a perfilar el seu aspecte eslau amb una llarga barba que escauria a un mugic.

VALORACIÓ DE TOTA UNA OBRA

Zúñiga es va assabentar del guardó poc abans d’anar a fer-se unes proves mèdiques que el van tenir ocupat. Res de preocupant, perquè als seus 97 anys (encara que a Viquipèdia fins ahir mateix li traguessin una dècada) es troba bé de salut. La seva dona, l’editora i escriptora Felicidad Orquín, i especialment la seva filla Adriana controlen el trànsit de la premsa. I l’autor respon, en una jornada una mica esgotadora per a ell, a l’altre costat de la línia telefònica: «Estic molt satisfet d’aquest premi perquè, encara que ja m’havien donat el Nacional de Traducción i el de Narrativa, aquest és el més gratificant perquè ha sigut una valoració a tota la meva obra». El jurat del premi, destinat a autors en qualsevol de les llengües d’Espanya i dotat amb 40.000 euros, ha reconegut en l’escriptor «una vida dedicada a les lletres, en què ha sigut un mestre tant en el gènere del conte, realista i fantàstic, com en l’assaig literari i la traducció».

    

La dualitat de Zúñiga com a gran eslavista i reconegut narrador li ha permès escriure uns preciosos textos miscel·lanis, a mitges crítica literària a mitges narrativa, recollits en l’excepcional El anillo de Pushkin (1983) i la biografia literària Las inciertas pasiones de Iván Turguéniev (1999), que més tard es reunirien en el llibre Desde los bosques nevados a Galaxia Gutenberg, el segell que ha publicat últimament gairebé tota la seva obra. Encara que es va iniciar com a novel·lista a principis dels anys 50, amb Inútiles totales, la seva fama va arribar més tard amb la trilogia sobre la guerra civil a Largo noviembre de Madrid (1980), La tierra será un paraíso (1986, Premio Nacional de Narrativa) i Capital de la gloria (2003), que va obtenir el premi de la Crítica. Un dels seus últims llibres de ficció, Brillan monedas oxidadas (2010), és una col·lecció de relats. Bon coneixedor de Larra, va escriure un assaig sobre la seva figura i una novel·la: Flores de plomo (1999). També va obtenir el Nacional de Traducción per l’antologia de la poesia i la prosa del portuguès Antero de Quental.

FUTURES MEMÒRIES

Ell sap molt bé, per experiència i per haver-la transcendit en els seus llibres, què va significar realment la guerra civil, i és per això que és la persona indicada per explicar per què en aquest moment a Espanya no s’acaba de superar aquella bretxa: «El drama que va suposar la guerra civil encara serà present durant molt temps perquè els orígens de la guerra condicionen fins i tot el record i encara queden zones opaques», assegura.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    

El que el té molt ocupat en aquests últims anys –potser li fallen les cames i el cor necessita alguna ajuda mèdica, però manté una gran lucidesa mental– és la redacció de les seves esperades memòries, que forçosament ocuparan gairebé un segle de vida espanyola i que ja té bastant avançades. Encara que de moment no en vulgui parlar, s’ha de suposar que seran un interessant contrapunt a les seves ficcions, ja que ha viscut moments polítics transcendents i, encara que sempre s’ha dedicat a l’escriptura, l’ha compaginat amb treballs molt curiosos i poc coneguts que el llibre revelarà. Se li haurà de seguir la pista.