El romànic després de Picasso

Pablo Picasso, romànic i una exposició. El trio, d’entrada, pot sembla molt clar: una mostra sobre la influència que l’art medieval va exercir sobre el geni. Doncs no. És just al revés. La qüestió és la influència que Picasso va exercir sobre el romànic. No és una paradoxa, encara que ho sembli, i és, a més, la tesi que planteja l’exposició 'Picasso romànic', que desplega a les sales del MNAC 40 obres del malagueny prestades pel museu de París que porta el seu nom barrejades amb la col·lecció medieval del centre. Hi ha la calavera del mural de Sant Pere de Sorpe. Un diria que ha sortit de la mà de Picasso, un comentari fàcil de sentir davant de la peça, però en realitat la va pintar un mestre anònim del segle XII.

    

Vejam. No és que l’artista medieval que va decorar aquella església tingués poders per conèixer l’obra del geni que arribaria vuit segles després. És més fàcil. És una qüestió de punts de vista. A principis del segle XX, es considerava el romànic un art ingenu i naïf, produït per uns creadors que estaven en els inicis de les possibilitats de l’art; les avantguardes, i Picasso al capdavant, van canviar aquesta visió. Van projectar sobre el romànic i altres primitivismes una mirada que no era la de l’historiador o arqueòleg, sinó la de l’artista modern. I és aquesta mirada el que va transformar l’art romànic en contemporani, i va fer les seves formes, motius i històries identificables. Es tracta, en definitiva, d’«una inversió cronològica, d’una visió del que és modern sobre el passat que transforma el passat en modern», resumeix Juan José Lahuerta, comissari de l’exposició amb Emilia Philippot.

TAN IGUALS, TAN DIFERENTS

Per explicar això l’exposició es divideix en tres àmbits. En dos s’incideix en temes que corresponen a l’art medieval, però que Picasso pren i reprèn al llarg de la seva vida, com les crucifixions i les calaveres. Entre les primeres destaquen una sèrie de dibuixos de 1932 amb els ossos de Crist concatenats. Al costat descansa el 'Descendiment de Santa Maria de Taüll'. No es pot parlar d’influència directa o indirecta, però sí d’estreta relació entre les crucifixions desarticulades de Picasso i les crucifixions articulades del romànic. Una cosa semblant passa en l’apartat de les calaveres, el mateix en què el crani del mestre de Sorpe parla cara a cara amb un vanitas del geni pintat el 1946. Tan iguals, tan diferents.

L’ULL DEL PANTOCRÀTOR

Amb tot, la primera part de l’exposició és un recorregut pel coneixement que Picasso tenia del romànic. Era tant que era capaç de detectar coses imperceptibles, com el que va fer Francesc Català-Roca. El 1962, una campanya per projectar Espanya a l’estranger tenia com a imatge un cartell amb una foto del català de la part esquerra de la cara del Pantocràtor de Taüll. Picasso el va veure. I va negar que fos la 'maiestas domini' citada. Ho era, però Català-Roca havia invertit la imatge convertint l’ull dret en l’esquerre. D’aquí venia la confusió. 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

  

 La mostra transita també per l’estada a Gósol de Picasso el 1906, moment coetani amb les primeres campanyes de rescat del romànic del Pirineu; i amb la seva visita al Museu d’Art de Catalunya el 1934, just abans d’abandonar Espanya per no tornar-hi més, juntament amb Joan Vidal Ventosa i Josep Maria Folch i Torres, llavors director del centre a punt d’inaugurar. La idea era veure la sala on s’exposarien els 22 picassos comprats al col·leccionista Lluís Plandiura, però el que més va transcendir a la premsa va ser el seu interès pel romànic: «Document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l’art occidental, lliçó inapreciable per als moderns», va dir.