Mor Luis Izquierdo, senyor de Barcelona

Un bon professor sempre deixa empremta en els seus alumnes. Luis Izquierdo, catedràtic de Literatura espanyola i poeta, no necessàriament per aquest ordre, va ser un dels cinc mosqueters d’aquesta disciplina a la Universitat de Barcelona juntament amb Martí de Riquer, José María Valverde, Jesús Tusón i Jordi Llovet, i també un expert a marcar  les generacions que van passar per les seves aules. Izquierdo (Barcelona, 1936) va morir ahir als 80 anys. 

De tarannà irònic. Serrell indòmit. Senyor de Barcelona. Home cordial. Savi distret. Amic dels seus amics. Els del passat de qui tant en va aprendre com a poeta: Carlos Barral, que el recordava a les seves memòries treballant amb ell colze a colze als anys 70, mort d’avorriment, a l’editorial Labor; així com Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli. I els amics del present, els que li van brindar un sentit homenatge quan en el seu 77 aniversari Carmen Balcells li va organitzar una festa per celebrar un recés en la malaltia que acabaria amb ell. Allà hi havia Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ramón Andrés i els Maragall, Pasqual i Ernest, que van passar a ser pràcticament els seus germans perquè Izquierdo va perdre el pare de molt jove i va ser el pare del president qui, d’alguna manera, va ocupar el seu lloc.

MODERNITAT A LES AULES

Izquierdo, que havia passat per la Universitat de Tübingen (Alemanya) i pel Centre d’Estudis Europeus de Harvard (EUA), i que més tard va ser docent a Cincinnati i Washington, va traslladar a les seves classes bona part de la modernitat que havia adquirit fora del país en els anys del tardofranquisme. Expert germanista, però també bon coneixedor del francès i de l’anglès, es preava de ser el primer a Espanya d’haver fet una monografia sobre Franz Kafka. Gràcies al seu tracte amb Barral, també va ser un avançat a defensar l’emergent literatura llatinoamericana a la universitat. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Com a poeta se sentia deutor de Pedro Salinas i també dels poetes de la generació dels 50, però per al seu alumne Carles Álvarez, Izquierdo «no acaba d’encaixar en cap grup perquè és massa únic. El seu és un individualisme acèrrim». Impulsat editorialment per Ana María Moix i posteriorment per Andreu Jaume des de Lumen, el seu primer llibre de poemes, 'Supervivencias', data del 1970. El van seguir 'Calendario del nómada' (1983), 'Señales de nieve' (1995), 'Sesión continua' (1998), 'No hay que volver' (2003) i l’antologia 'Travesías del ausente' el 2006, data que va coincidir amb la seva jubilació a la universitat i amb el primer dels homenatges que els seus deixebles i col·legues li van brindar. 

SER AMABLE

El 2013, coincidint amb l’acte de reconeixement impulsat per Balcells, va aparèixer La piel de los días, llibre erudit i una mica hermètic amb què prenia el pols a la societat a través d’una denúncia elegant, com a implicat personatge cívic que era. Un dels seus poemes favorits, Placeres de Bertolt Brecht, relata les seves prioritats de gaudi i alhora mostra un retrat cantellut de si mateix: «'escribir, sembrar/ viajar, cantar/ ser amable'».