Secrets d'ART(ista)

Ets qui ets o ets qui els teus amics creuen que ets?». Aquesta és la qüestió que la dramaturga Yasmina Reza (París, 1959) proposa a la comèdia 'Art'. Una pregunta que, si hem de jutjar per l’èxit de l’obra a Nova York i a Bombai, a Tòquio i a Buenos Aires, incumbeix tots els mortals. Sempre l’han interpretat grans (Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito la van estrenar a Madrid el 1998). Ara l’encarnarà un altre trident: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Aquí pretenem descobrir com són ells quan no són el que el públic creu que són. ¿Embolicat? Potser. Però seguiu la seva conversa i descobriu qui és el torbador; qui, el mercurial, i qui té la serenitat d’un monjo zen. 

–¿I com són vostès en realitat? 

Lluís Villanueva: El Pere és apassionat.

Pere Arquillué: ¿Apassionat? ¡Que bé!

Francesc Orella: Jo estic buscant un adjectiu que et defineixi…

P. A.: Deixa-ho córrer, Cesc.

F. O.: És un gurmet de l’escena i de la vida. Li agrada disfrutar.

P. A.: El Cesc [Orella] és…

F. O.: ¡Un carcamal!

P. A.: Un animal teatral. I té una cosa boníssima: és molt complex i, al mateix temps, molt transparent. 

L. V.: Jo sempre l’he trobat inquietant. Si hagués sigut Coppola, l’hauria fitxat per ser el Padrí. És un individu que et trobes pel carrer i penses: «Mira, un senyor normal». I llavors treu la pistola i et dispara dos trets.

F. O.: [Complagut] Del Lluís en diria que és un fi estilista. Molt precís.

P. A.: Jo me n’aniria a fer teatre amb ell a la fi del món. I el més bo és que ho aconsegueix sense pretendre-ho. És molt intel·ligent. 

–Gassman deia...

 P. A.: ¡Gassman, tots drets!

[Tots tres s’aixequen, la mà al cor].

 

–... que l’actor no havia de ser intel·ligent, que fins i tot era bo que fos una mica idiota.

P. A.: En mi hi ha la prova del que va dir el Mestre. A nosaltres no ens paguen per pensar.

L. V.: Hi ha actors instintius, però a mi m’agrada la barreja d’instint i intel·ligència. 

P. A.: És molt més interessant un actor que senti que un que pensa. Nosaltres activem i el públic està quiet.­ I quan ens quedem quiets, el públic s’activa. Aquest tancament de cercle és molt interessant, ¿oi?

–¿A vostès què els estimula?

P. A.: A mi m’agrada molt la vida. Molt. D’aquesta feina només em sap greu que m’hagi absorbit tant. He deixat de fer coses que m’agradaven. Dibuixar, pintar… I en escena m’estimula connectar coses del text amb coses que m’han passat a mi, redescobrir sentiments.

F. O.: A mi m’activa la curiositat. Observar l’expressió d’un passatger al metro i preguntar-me quina vida hi ha darrere. Sóc molt dispers perquè m’estimulen moltes coses. Deu ser pel signe del zodíac [Gèminis].

L. V.: Al teatre m’agrada que s’asseguin al davant perquè els expliqui una història. I en la vida m’agrada aprendre coses, a vegades molt 

tontes.

GENERACIÓ SANDVITX

–Estan en la maduresa, entre la vella guàrdia del Lliure i la nova tromba de talent.

F. O.: ¡Jo sóc molt gran! En tinc 10 més que aquests dos.

P. A.: El Cesc és el nostre germà gran. La nostra, la generació del Lluís i meva, ha tingut la gran sort de ser l’última baula d’una manera de fer teatre i la primera de la generació dels [Julio] Manrique.

L. V.: Quan vaig començar volia fer coses que s’assemblessin a les del Lliure, però jo vaig créixer amb Calixto Bieito, que era un altre món. 

P.  A.: Jo era el petit de la generació del Cesc [Orella], Emma Vilarasau, Lluís Homar i, de sobte, em vaig convertir en el gran de la de Manrique i Àlex Rigola. Ara tinc ganes d’anar a buscar una generació encara més jove. No per res, ¿oi Cesc?

[Riuen. Orella fa la mateixa cara de pòquer que la del Merlí quan la Gina (Marta Marco) li clava bronca per una bola].

P. A.: T’estimo molt. Però el que m’han aportat els més joves és molt important. Jo no havia fet mai una classe de gimnàstica abans d’un assaig. I ells va i em diuen que, per enfocar millor el muntatge, s’han de fer tres quarts d’hora de steppings –clap, clap, clap– o de no sé quin moviment japonès. 

F . O.: Jo, que pertanyo a la fornada de Lluís Homar, Emma Vilarasau, Mercè Arànega, gent que vam beure de Mario Gas, Lluís Pasqual, Anna Lizaran, he sigut més aviat autodidacte. No vaig passar per l’Institut del Teatre, excepte per fer cursos amb professors que venien de fora.

P. A.: ¡No t’oblidis que vas estar a Nova York!

F. O.:  Vaig complir 34 anys a Nova York, a l’estudi d’Uta Hagen. Em va servir per obrir els ulls. Jo tenia intenció de matricular-me a l’Institut del Teatre, però a l’acabar la mili em va sortir l’oportunitat de treballar a la campanya La Caixa a les escoles. L’entitat seleccionava grups de teatre independent per representar peces en centres educatius. Això va donar feina a molta gent. Així que es pot dir que he après treballant. No segueixo un mètode. Sóc intuïtiu.

P. A.: Doncs jo als 34 anys vaig trobar Àlex Rigola, com el Lluís va trobar Calixto Bieito. Amb Rigola vam estar tres anys treballant per Europa –Sant Petersburg, Moscou, Viena, Frankfurt, París, Milà– i em van canviar tots els paràmetres.

EL TOURMALET

–¿De què serveixen vostès? ¿De què serveix el teatre?

L. V.: Afortunadament de res.

F. O.: Som vehicles de transmissió. De l’autor a l’espectador. I diria que el teatre és un aliment de l’esperit i de la sensibilitat.

L. V.: El que passa és que la gent no té gana.

F. O.: O té gana d’altres coses. Desgraciadament estem lluny de França o Anglaterra, on anar al tea­tre és un fet habitual.

P. A.: El problema aquí és que al tea­tre hi va gent molt gran. Els joves van empenyent en coses molt concretes, però hem perdut la franja dels 25 als 55 anys. Penso que, en el món tecnològic en què vivim, oficiar misses laiques té més sentit que mai. No deixa de ser molt curiós que 500 persones acceptin creure el que passa a l’escena, ¿oi? Van a escoltar histò­ries en primer grau que els commouen o els fan pensar. Això té valor.

L. V.: Estic d’acord amb el Cesc. Som transmissors. La història viu a través de la nostra veu i de la nostra mirada. Jo no he sentit mai la necessitat de dir: «Vull explicar això o allò». La relació que estableixo amb el director és de fe cega, i amb l’autor, de respecte absolut.

–Deuen ser transmissors, però en full HD.

P. A.: A mi aquesta dimensió mítica –i a vegades mística– de l’actor cada vegada em molesta més. Jo ho considero un ofici, com el de fuster o el de ferrer. Un ofici, això sí, que exigeix un entrenament important, que treballa el llenguatge i l’emoció. Una de les grans derrotes d’aquest país és que nosaltres tres siguem l’excepció. Qualsevol alumne que surt de l’institut del teatre alemany, l’endemà mateix té feina. Aquí no. Aquí és un drama.

–Si el 54% dels actors no han treballat gens en els últims tres anys, ¿vostès deuen tenir algun plus?

P. A.: Hi ha un sector mitjà que es mor de gana i un sector alt que treballa més que mai. Però és un peix que es mossega la cua. Si puges a la bici i fas 180 quilòmetres cada dia acabes pujant el Tourmalet. Jo he tingut la sort de no parar mai. No perquè sigui més guapo o més simpàtic. Sinó perquè tinc entrenament, actoral i emocional.

F. O.: Feina crida feina. Encara que també hi influeix la sort. Fas treballs interessants, evoluciones, la gent et veu. L’excepcionalitat no és més que feina i esperit d’anar a més.

–¿En cap moment pensen: «Sóc la bomba»?

L. V.: Malament aniríem. A l’escenari hi has de pujar amb humilitat. Has d’anar fort però amb humilitat.

P. A.: ¡La humilitat és bàsica! Potser hi ha una mena de valentia. Però no som toreros –cap toro ens obrirà de dalt a baix–, ni operem a vida o mort a ningú. El màxim que ens pot passar és haver de parar i dir: «Senyors, no em trobo bé, tornin d’aquí 15 dies». Jo vaig trigar uns quants anys a entendre això, però vaig deixar de viure l’ofici amb tanta ànsia.

F. O.: Al mostrar-te al judici del públic, tu mateix et sotmets a pressió. Però no és més que teatre.

–¿Són tan vulnerables com diuen?

F. O.: Sí.

P. A.: Però som bons actors.

F. O.: L’actor menteix molt bé.

P. A.: Jugues amb emocions, sentiments, amb el teu propi cos. Són coses piti-piti.

–¿Piti-piti diu?

 L. V.: Piti-piti és una cosa que no ha de traspassar a l’altre costat, però que veiem els que estem en aquest. Si observes un mag per darrere, veus les trampes. Per davant, en canvi, és un espectacle net. D’això es tracta.

L'AMISTAT

–Art parla de l’amistat. ¿Hi ha amistat entre la gent de teatre?

L. V.: A mi també em passa. Només tinc un amic en el món del teatre, Pep Anton Gómez, però ja érem amics del col·le.

P. A.: És una feina en què tens una forta relació emocional amb les persones que treballes, però can­vies de família una vegada i una 

altra.

F. O.: En aquesta feina ens ensenyem moltes coses de nosaltres. Es creen relacions d’amor i de desamor. Tot es viu amb intensitat.

 

–¿Qui és més intens?

F. O.: Potser jo. M’he de reprimir. ¿Deu ser perquè menjo carn?

L. V.: Jo no menjo carn.

F. O.: Tu ets el més equilibrat. Un dels treballs que he hagut de fer com a persona  –i amb els anys ho vaig aconseguint– és respirar una mica abans d’actuar. Puc ser compulsiu, de reacció immediata, i alguna vegada això m’ha portat problemes. 

 

–Quan no són personatges, ¿qui són?

P. A.:  Amb els anys he anat perdent vergonya i prejudicis, però no hi ha tanta diferència entre l’Arquillué actor i persona. Encara que aquí ens fiquem en un 

vesper...

ZONA DE CONFORT

–Fiquem-nos-hi, senyors.

P. A.: Per a mi el teatre és una zona de confort molt bèstia. Des que era molt petit m’agradava perquè sabia què passaria durant dues hores. Tu tens el control. Així que 

tornes a la vida, passen moltes 

coses. 

F. O.: En el teatre també et pot caure un focus.

P. A.: Sí. És que sóc molt bergmanià, d’espelma a terra i història explicada. Quan de petit em van explicar la primera història vaig pensar: «Hòstia, això és fantàstic». Es crea un àmbit on tot està pactat. Fora d’aquest àmbit estem més perduts.

F. O.:  Estar més perdut fora que dins depèn de cadascú, ¿oi? L’escenari és un refugi, fas l’ofici que t’agrada i més o menys tens con­fiança en tu. Quan abaixes la persiana, en la vida real pot ser que estiguis més insegur.

L. V.: Jo veig la vida cada vegada més neuròtica i a mi m’agrada quan el teatre s’impregna de la neurosi de fora. Hem fet funcions en què participa el que és imprevist. I si el públic ho capta, és molt interessant.

F. O.: La vida real té molt de teatre. I no només parlo dels polítics, sinó també de les relacions personals. Aquí també fingim, dissimulem, mentim. Una altra cosa és que vagis d’actor per la vida. En això, crec, tots tres coincidim: s’acaba la funció i som el Pere, el Lluís i el Francesc.

EL PREU DE LA FAMA

–¿Els deixen ser vostès? Un és el Merlí; l’altre és el pervers Claudi Guitart de ‘La Riera’...?

F. O.: Mentre s’emet Merlí per la tele, és un fet que s’ha d’acceptar amb tranquil·litat. T’aturen, et diuen coses, et demanen fotos. El que passa és que a vegades vas amb pressa o estàs de mal humor.

P. A.: A mi no se m’acosten gaire.

L. V.: Fas respecte, Pere. Jo puc anar a comprar tomàquets al mercat sense problemes. No em puc imaginar ser Messi.

P. A.: I alguns episodis resulten fins i tot divertits...

F. O. Com quan Joan Massotkleiner feia un personatge molt dolent de Secrets de família i una senyora li va pegar amb la bossa. O a mi, que, quan feia de carcamal a la sèrie Estació d’enllaç, estava sopant amb una amiga en un restaurant, tot ple, i un home es va aixecar i em va cridar: «¡¡No siguis tan malpariiiit!!».

P. A.: Explica-li aquella altra de quan estaves més prim…

F. O.: Ah, sí. Una velleta em va parar i em va dir: «Jo el conec. Surt a la tele». I jo: «Sí, senyora». «¿I què? –va prosseguir–. ¿Quin temps farà demà?». Em va confondre amb Tomàs Molina.

L. V.: També hi ha senyores que se li tiren a sobre i li diuen: «Explica’m Hegel». La sap llarga, el Cesc.

F. O.: Se’m tiren més a sobre els xavals. «¡¡Putu Merlí!!», em criden des de l’altra vorera.

– ¿A aquestes altures quins dimonis busquen?

P. A.: L’essència de la veritat del que passa a l’escena i el to just.

F. O.: La sensibilitat.

Notícies relacionades

Amb denominació d'origen

Música, fantasia, dansa i burlesque

P. A.: ...O millor, la versemblança. Que el text arribi el màxim de transparent, franc, net.

L. V.: Nosaltres tenim la parti­tu­ra, però la música es fa amb el públic. H