Red Hot Chili Peppers treuen pit a BCN

Hi ha una idea del rock com a expressió física, invasiva i sense protocols prefabricats a la qual Red Hot Chili Peppers s'agafen per demostrar que segueixen vius. Els seus discos de l'era moderna podran ser més o menys encertats, però els californians saben que el directe és casa seva, allà on són capaços d'ensenyar les ungles i marcar territori. Vam tornar a comprovar-ho ahir, en el primer dels seus dos concerts al Sant Jordi (tots dos amb les entrades esgotades), on la banda californiana va treure pit barrejant ingredients de superproducció amb gestos més aviat propis del local d'assaig.

Així va començar el grup la seva actuació, amb una jam instrumental i els seus membres amuntegats com si estiguessin tocant al garatge de casa seva. Missatge d'informalitat, de culte a les essències, en contrast amb el sofisticat aparell audiovisual i el sostre d'estalactites que pujava i baixava sobre els caps dels fans situats a la pista. Els Peppers volen ser aquella banda a la vegada dinosaure i autèntica, gegant però fidel a les arrels. Fan el que poden per transmetre aquesta sensació, i no és poca cosa: l'arrencada, ja amb Anthony Kiedis al micro, amb Can't stop i Dani California va sonar notablement sòlid.

PÚBLIC 'CALIFORNICAT' / Material del segle XXI per a un públic molt barrejat però en el qual s'intuïen pocs supervivents de l'època de Mother's milk (1989). És possible que per a una bona part dels seus fans actuals, el disc fetitxe sigui Californication (1999), al qual van acudir aviat anant als extrems, de la libidinosa Scar issue a un violent assalt a Right on time. Primera cita al nou disc, The getaway, amb la potable Dark necessities. Versions, la majoria, amb llicències fora de guió: desenllaços sobtadament violentats o introduccions inesperades, com el pausat groove que va preparar el camí a Hard to concentrate.

Poques bandes situen el baix al centre de gravetat com ells, i aquí Flea no representa tan sols el múscul i la textura granulada sinó que comparteix amb Kiedis la comunicació amb el públic. «¡Hola, Catalunya!», va cridar, per afegir després una salutació una mica desconcertant en el seu castellà mexcal. «Bienvenidos a Catalunya, mucho gusto». ¿Això no anava al revés? En el cor del concert, més material nou o recent, com Did I let you know, i músics addicionals, fins a tres, que van aportar notes de color, inclòs el vistós complement exòtic d'«un trompeto», va anunciar Flea. El guitarrista, Josh Klinghoffer, titular des del 2009, va demostrar un acoblament integral a la banda, encara que és difícil no enyorar la inventiva de John Frusciante.

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

Aquestes cançons més modernes van mostrar cares menys impetuoses del grup, encara que una d'elles, Go robot, va culminar amb un sobtat atac d'electricitat. Red Hot Chili Peppers es van encarregar de transmetre una altra idea: que són un grup imprevisible, i que qualsevol seqüència de calma pot conduir bruscament a la tempesta tropical. Però a pesar d'aquestes puntes nervioses, aquests Peppers són més matisats que els que vam poder veure en altres temps.

VIATGE ALS 90 / Per al tram final, en By the way, sí que van reservar dos hits de Blood sugar sex magik, el disc que els va catapultar a escala global el 1991. No van sonar Under the bridge ni Breaking the girl, però sí aquell mastegot sempre eficaç i vertebrador denominat Suck my kiss, funk-rock petri, i com a guinda de la nit, una altra que tal, Give it away. Abans d'arribar al clímax vam veure Flea fent el pi i travessant l'escenari cap per avall, tot exhibició de bíceps i elasticitat als seus gairebé 54 anys, recordant que sense consistència física no hi hauria Red Hot Chili Peppers. Per ara encara poden lluir-ne.