MESTRE DE LA MELODIA

Michel Legrand, una llegenda al Festival de Jazz de BCN

El compositor d''Els paraigües de Cherburg' i 'Yentl' actuarà per primera vegada a Barcelona als 84 anys, en format de trio

jgarcia35547005 michel legrand au studio de meudon160916185958

jgarcia35547005 michel legrand au studio de meudon160916185958

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Michel Legrand (París, 1932) és conegut, sobretot, per les seves bandes sonores per a la nouvelle vague i Hollywood, però també ha gravat amb grans del jazz (de Miles Davis a Stan Getz, de Phil Woods a Bud Shank) i cultivat tota classe de gèneres, incloent-hi la chanson, l’òpera… «Mai he fet música per llaurar-me una carrera», ens avisa al saló del seu petit château del XVIII al Loiret. «Sempre l’he fet per saber fins on podia arribar».

Ha arribat lluny, molt lluny. Hi ha pocs graus de separació entre qualsevol artista cèlebre del segle XX i el nostre entrevistat. En un moble de la cambra del costat hi descansen tres premis Oscar: un per The windmills of your mind (tema principal d’El cas de Thomas Crown, versió 1968), un altre per la música d'Estiu del 42 (1971) i un altre a la millor banda sonora adaptada per Yentl (1983), i el DVD reposa a la taula del saló dedicat per la seva protagonista, Barbra Streisand.

Als 84 anys, el compositor, arranjador i pianista encara sent il·lusió per cada minut del dia. No té un projecte, sinó gairebé infinits, entre ells, la prometedora gravació (amb la seva habitual Natalie Dessay) d’un disc sobre tot l’arc vital d’una dona, projecte rebutjat als anys 70 per Streisand perquè «es bloquejava en les cançons de naixement i mort».

EN FORMAT TRIO

A la seva agenda hi té marcat en vermell el divendres 11 de novembre, quan per fi debutarà a Barcelona en el marc del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz. Serà en format trio: Legrand al piano, Pierre Boussaguet al contrabaix i François Laizeau a la bateria. Sonaran les seves peces mítiques de cine, però també algunes de les que ha compost per a mites del jazz.

Michel va començar en bones mans: la seva professora en el conservatori de París va ser Nadia Boulanger, tota una llegenda de l’educació musical. «Era magnífica. I, a la vegada, terrible, perquè exigia molt. Però quan vaig acabar els estudis vaig entendre que podia fer de tot: ser pianista clàssic o de jazz, compondre clàssica o música de cine… ¿De veritat havia de triar?»

Legrand va acabar fent de tot, però als anys 50 es va centrar en les orquestracions. Entre els seus clients, Maurice ChevalierÉdith Piaf i el músic que li va fer perdre el cap pel

jazz: Dizzy Gillespie. Després de l’èxit del disc d’orquestracions d’estàndards 'I love Paris' (1954), el segell Columbia li va donar carta blanca per gravar l’àlbum que volgués. «Vaig saltar sobre l’ocasió i els vaig dir que volia gravar amb Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans… Tots els grans solistes de jazz dels Estats Units».

I així va ser com un francès de 26 anys va acabar dirigint titans en un clàssic absolut: 'Legrand Jazz' (1958). No coneixia Miles Davis i les referències eren temibles: «Em van dir que arribava un quart d’hora tard a l’estudi, obria la porta, escoltava, i si li agradava, es quedava, però si no, se n’anava sense dir res. El primer dia estava nerviós. Miles va arribar un quart d’hora tard, va obrir la porta, va escoltar… [pausa per al suspens] i va seure a tocar».

DIES DE ‘NOUVELLE VAGUE’

Després de deu anys orquestrant, se’n va cansar. «Si faig una cosa durant molt temps, deixa d’interessar-me», afirma. «En plena glòria m’aturo». En els 60 es va convertir en compositor clau del cine francès i, en particular, de la nouvelle vague. «Recordo que Jacques Demy em volia per al seu primer llarg (Lola), però jo en aquell moment treballava amb Marcel Carné. Demy em va dir: ‘Michel, tens vint-i-pocs anys, ¿per què treballes amb aquests vells idiotes? Treballa amb nosaltres, la nova onada».

Sense plantar Carné, va accedir a l’oferta de Demy, en el que va suposar el principi d’una llarga col·laboració amb èxits com 'Els paraigües de Cherbourg' i 'Les senyoretes de Rochefort'. «Ningú volia finançar ni distribuir Cherbourg. Va ser un rodatge difícil. Catherine Deneuve no va cobrar i jo mateix vaig pagar els músics». L’atrevit projecte, òpera quotidiana amb cançons compostes a partir d’un guió escrit per ser parlat, va acabar sent un gran èxit de taquilla i va guanyar la Palma d’Or a Cannes.

CORONAT PER L’ACADÈMIA

Notícies relacionades

Després de concedir a Godard el favor d’una última banda sonora (la de 'Banda a part'), Legrand va parar. Cansat de la nouvelle vague, que descriu com un moviment «amb pel·lícules noves, diferents, però poc interessants al capdavall», es va decidir a buscar la glòria en el cine de Hollywood. No va trigar a trobar-la: el seu tercer projecte va ser 'El cas de Thomas Crown', i amb la cançó principal va guanyar l’Oscar. Com molts altres temes de Legrand, 'The windmills of your mind' s’ha convertit en una mostra excelsa del talent del seu autor per trobar melodies amb tanta melancolia com aspiració de felicitat.

Després van venir 'Estiu del 42', 'El missatger', 'Fraude', d’Orson Welles, 'Yentl'… I un altre cop, l’aturada i la mudança, una altra vegada cap a França. Conscient de l’avanç del temps, va voler provar sort en tots els camps. En les tres últimes dècades ha escrit i dirigit pel·lícules, compost obres simfòniques i apostat, en definitiva, per qualsevol projecte que sonés a mínim repte. Inspirador, sempre gran, Legrand.