Mel Gibson, a la recerca de la redempció

Segons sembla, Mel Gibson creu haver complert amb la seva penitència. Ha passat l’última dècada marginat per la indústria cinematogràfica a causa d’uns comentaris antisemites i, després, també pel maltractament infligit a una de les seves nòvies. Ha patit humiliacions públiques i ha demanat perdó diverses vegades, i està impacient per la reinserció. Això explicaria no només que la seva primera pel·lícula com a director en 10 anys expliqui la història d’un home moralment noble que travessa el seu propi calvari, pateix càstigs i finalment veu la llum, sinó també que en el procés se li hagi anat la mà com ho ha fet.

Per dir la veritat, la recerca de la redempció a través de nivells inhumans de patiment és un tema que en realitat sempre ha fascinat Gibson. Ja va ser l’eix central de les seves dues pel·lícules prèvies més recents, La pasión de Cristo (2004) i Apocalypto (2006), però el cert és que mai ho havia tractat amb una intenció tan òbvia i impúdica de fer baixar les defenses de l’espectador com ho fa a Hacksaw Ridge, que ha presentat fora de concurs a la Mostra.

DEL CÀSTIG A LA DISTINCIÓ / La pel·lícula explica la història de Desmond Doss (Andrew Garfield), que durant la segona guerra mundial es va allistar voluntari per servir al front com a metge, i que per la seva negativa a empunyar una arma (les seves conviccions religioses l’hi prohibien) va ser sotmès a càstigs i vexacions i fins i tot va anar a la presó abans d’enfrontar-se al verdader infern al camp de batalla d’Okinawa. Els actes increïblement heroics que hi va portar a terme (va salvar 75 vides) el van convertir en el primer objector de consciència a ser distingit amb la Medalla d’Honor.

Buscant la nostra resposta emocional, Gibson ens aboca les escenes a la cara com un púgil que llança cops a un contrincant arraconat. Primer, a través d’una primera meitat de metratge que relata la infància de Doss, el seu primer amor i l’ingrés a l’exèrcit, i que per fer-nos estimar el personatge recorre als clixés més suats dels melodrames bèl·lics; després, sobretot, amb una segona meitat que conté les que possiblement són les escenes bèl·liques més gore mai filmades.

En efecte, durant més o menys els últims 60 minuts, Hacksaw Ridge és un festival de caps que exploten, cossos partits en dos, vísceres que pengen com tires de carn picada i rates que roseguen els braços i cames escampats pel fang. És cert que a estones aquestes escenes són visualment brillants, però la seva repetició i desmesura –la meitat hauria sigut suficient per entendre la idea– fan que les rialles que es van poder sentir a Venècia durant la projecció de la pel·lícula per a la premsa resultin inevitables.

Notícies relacionades

...torna d'entre els morts

Amb el peu esquerre

BRUTALITAT I FE / Així mateix , hi ha alguna cosa inconfusiblement hipòcrita en una pel·lícula com Hacksaw Ridge, que per rendir homenatge a un home pacifista no només es recrea de forma obscena en la guerra amb tots aquells plans de cossos envoltats en flames que volen pels aires, sinó que justifica el bel·licisme embolicant-se en al·lusions a la Bíblia i Déu totpoderós. En aquest sentit, per una altra part, és cert que al llarg de la seva carrera el mateix Gibson ha servit de prova vivent que la brutalitat i la fe no tenen per què ser incompatibles: «Jo reso, cada dia. No cal gaire estona. Però no tinc més remei que creure en un poder superior, perquè si he de confiar en mi mateix per salvar-me, estic perdut», fa broma el director.

Potser és lògic que Hacksaw Ridge hagi sigut concebuda com un acte d’expiació, però, ¿havia de ser tan cursi i bruta a la vegada? ¿Havia d’explicitar els seus temes tractant els personatges com pancartes errants? ¿Havia de ser tan òbvia en les metàfores religioses? Potser Gibson obté el perdó de Hollywood molt aviat, i això està bé. Però és una pena que aquest perdó no arribi motivat per una pel·lícula millor.