73a EDICIÓ DE LA MOSTRA

Un 'western' risible i un Ozon enlluernador

'Frantz', del director francès, és una de les millors candidates al Lleó d'Or presentades fins ara

rtapounet35366490 french director francois ozon  attends the photocall of the 160903181549

rtapounet35366490 french director francois ozon attends the photocall of the 160903181549 / FILIPPO MONTEFORTE

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Si l’heroi de The young Pope és el representant de Déu a la Terra, el malvat de Brimstone és un emissari diví caigut al costat fosc o, si es vol, un dimoni. La pel·lícula, presentada ahir a concurs, ha arribat a la Mostra etiquetada com un western tot i que és clar que el director, l’holandès Martin Koolhoven, la veu com una cosa més transcendent: una paràbola bíblica de calvari, venjança i sacrifici. Però en cine l’envergadura no es mesura per la llargada del metratge, ni per la quantitat d’escenes ofegades en una banda sonora carregada de pompa, ni pel nombre de vegades que un personatge esmenta histriònicament Déu. La transcendència requereix certa fondària filosòfica i moral, i la de Brimstone és pròpia del més risible psicothriller. I la desesperació amb què Koolhoven mira d’escandalitzar-nos escenificant una atrocitat rere una altra (violacions, mutilacions, tortures, incestos) resulta patètica.

Frantz, per la seva part, suposa una excepció en la carrera de François Ozon perquè el francès ha trigat dos anys a completar-la (és de pel·lícula per any) i perquè és cine d’època rodat en blanc i negre i en bona mesura parlat en alemany. Pot ser que en part estigui inspirada en Remordimiento (1932), d’Ernst Lubitsch, però és una obra purament ozoniana en la mesura que posseeix un complex personatge femení en el seu centre i que explora assumptes com el dol i l’efecte balsàmic que la ficció pot tenir en les nostres vides. I és una de les millors candidates al Lleó d’Or.

Notícies relacionades

La factura de la guerra

Protagonitzada per una noia alemanya que va perdre el nòvio en la gran guerra i per un francès que diu que és un vell amic del difunt, Frantz medita sobre fins a quin punt les veritats poden ferir més que no pas les mentides, i sobre la factura que la guerra passa sobre vencedors i vençuts en la mateixa mesura. I ho fa exhibint una netedat narrativa desarmant i una immersiva recreació d’època que no mitiga la rellevància del film: no està mai de més recordar com de prop està el nacionalisme del feixisme.