Raúl Arévalo: "He volgut ser brutal però sense acarnissar-me"

Raúl Arévalo està content. I té motius per estar-ho. L’estrena a la Mostra de Venècia de la seva opera prima com a director, Tarde para la ira, ha sigut rebuda amb una entusiasta ovació del públic i amb crítiques rotundament positives de la premsa internacional. El film, un demolidor thriller de venjança protagonitzat per Antonio de la Torre, arriba divendres que ve a la cartellera.

–En certa manera, Tarde para la ira al·ludeix al tipus de thrillers secs i descarnats que es feien als 70. ¿Fins a quin punt va tenir aquest tipus de cine al cap al rodar-la?

–M’he empassat moltíssimes pel·lícules d’aquest gènere, tant les bones com les de sèrie Z. Sóc fan tant d’A boca de canó com de Charles Bronson i Chuck Norris. A la meva pel·lícula hi ha tot això, però també el cine de Carlos Saura, o Malas tierras, o Gomorra i les pel·lícules de Jacques Audiard o els Dardenne. Vaig voler explicar la meva història d’una manera crua i seca, i fugir de la violència com a espectacle. Compte, com a espectador jo disfruto del cine de Tarantino i del d’Álex de la Iglesia, però volia ser més realista.

–Parla de referents americans i francesos, però la pel·lícula té un aire definitivament castís.

–Sí, la història que explico està afortunadament tan allunyada de mi que, per un altre costat, vaig voler acostar-la al meu terreny: els ambients que jo coneixia des de petit, les formes de parlar quotidianes que sentia al bar del meu pare a Móstoles, el poble dels meus pares a Segòvia, les carreteres de Castella. Per a mi, el cine només és vàlid si té identitat pròpia.

–¿Es va imposar algun tipus de codi de conducta a l’hora de retratar les escenes més violentes?

–Absolutament sí. El repte va ser fer una pel·lícula que a poc a poc anés sent més i més fosca, i que en el procés mostrés una violència molt pròxima i, per tant, molt capaç de sacsejar l’espectador, però que mai fos gratuïta. He volgut ser brutal però sense acarnissar-me. En aquest sentit he volgut anar de més a menys. A mesura que el relat es fa més brutal a nivell emocional, la violència es tracta de manera més subtil i menys explícita.

–¿Va ser aquest el gran repte?

–En realitat, no. La gran dificultat, tant a l’hora d’escriure el guió com en el moment de rodar-lo, va ser aconseguir que un personatge gens amable com el que interpreta Antonio de la Torre generés empatia amb l’espectador. Tots coincidim en el fet que la violència està malament, però vull creure que, d’alguna manera, al veure la pel·lícula ens posem de part d’aquest pobre tipus a qui van enfonsar la vida.

–Al mateix temps, Tarde para la ira està plena d’humor...

–L’humor era fonamental. Volia crear el mateix efecte que es genera en les pel·lícules dels germans Coen, que capturen l’absurd i la comèdia que hi ha en les situacions més fotudes. La vida és així, al capdavall. Per un altre costat, també és necessari donar alleujaments momentanis a l’espectador perquè veure la pel·lícula no faci que vulgui tallar-se les venes.

–¿Quan va decidir que volia dirigir una pel·lícula?

–Sempre he volgut ser director, des de petit. Amb 10 o 11 anys ja feia curts amb la càmera del meu pare, i després a l’institut, més curts amb amics, molt gore. És cert que després, als 17 anys, vaig fer un curs de teatre i em va encantar la interpretació, i que després he sigut molt afortunat i he tingut èxit davant de la càmera. Però mai vaig perdre les ànsies de dirigir. Ha sigut difícil. Entre escriure el guió i aixecar la producció, Tarde para la ira m’ha ocupat vuit anys.

Notícies relacionades

El cine espanyol aposta pel 'thriller'

Amb el peu esquerre

–Qualsevol s’hauria imaginat que el seu èxit com a actor li hauria facilitat les coses.

–Conèixer molta gent en la professió fa que tinguis accés més fàcil a reunions, però d’aquí a aconseguir que et vulguin donar molta pasta per fer una pel·lícula hi ha un bon tros. Al capdavall, ningú tenia cap prova que jo era capaç de fer les coses bé darrere de la càmera. Al contrari, recordo perfectament una conversa amb diversos directors en què vaig parlar del meu projecte i un d’ells va dir: «Mira, un altre actor que es posa fer de director». Fernando Fernán-Gómez tenia més raó que un sant quan deia: «A tothom li estranya molt que un actor vulgui dirigir, però a ningú li estranya gens que algú que no és res vulgui dirigir».