ENTREVISTA

Status Quo: "És estrany que es continuï escoltant música dels 60"

El veterà grup britànic, autor d'èxits com 'Caroline', 'Whatever you want' i 'In the army now', tanca el Festival de Cap Roig dins de la seva gira d'adéu al format elèctric

rtapounet35147168 status quo160816181426

rtapounet35147168 status quo160816181426

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El Festival de Cap Roig tanca edició aquesta nit (22.00 hores) amb un clàssic del rock britànic, Status Quo, que al seu torn diu que dóna per acabat un cicle. La banda no se separa, però s’acomiada dels concerts elèctrics, al·legant que són físicament molt exigents, i anuncia la seva conversió en formació acústica, ja presagiada en el seu últim disc, Aquostic: stripped bare (2014). Els autors de Caroline i Whatever you want tornen sense un dels seus membres històrics, el guitarrista Rick Parfitt, de baixa a causa d’un infart. Parlem  amb l’altre líder, Francis Rossi.

–Temps de canvis per a Status Quo. ¿Com se sent en aquesta gira d’adéu al format elèctric? 

–Bé, és interessant perquè, després del problema de salut del meu company, hem tingut  altres guitarristes: el fill de John Edwards, Freddie, i després l’irlandès Richie Malone... I tot és una mica diferent i difícil d’explicar. Sóc molt conscient que tinc 67 anys i que arrossego un llarg bagatge.

–¿És un problema aquesta edat per al rock’n’roll? 

–Si ho pensa, als anys 60 o 70, que algú escoltés música dels anys 20 era ridícul, ningú ho feia. Ara, en canvi, sí que se segueix escoltant música dels 60 i els 70, i és estrany. El pop i el rock tenen aixo: tocar aquest material continua sent emocionant. Però hi ha músics de la meva generació que han mort aquest any, i es fa estrany pensar que nosaltres continuem. Aquesta és una de les raons per les quals deixarem de fer concerts elèctrics.

–Molts dels seus clàssics són dels anys 70, tot i que Status Quo ve de molt enrere: les seves arrels se situen el 1962, cosa que els fa tan antics com els Rolling Stones i més que The Who o els Kinks. 

–Oh, sí, ho noto [riu]…

–Però llavors eren molt joves i no van gravar com Status Quo fins al 1968. Llavors semblaven una banda psicodèlica i més tard van trobar una identitat definitiva en el boogie-rock. ¿Com va ser la transició? 

–A Pictures of matchstick men vaig intentar copiar Jimi Hendrix i Hey Joe, i la gent va pensar que érem una banda americana. Però estàvem al final de l’era psicodèlica, el públic estava canviant i ens vam moure una mica inconscientment cap a una música més terrenal. Sempre m’he situat en una intersecció del pop, el rock, el blues i el country.

–A l’apartar-se del carril del rock progressiu dels 70, potser van quedar més ben situats quan va arribar el punk. 

–Potser, sí. Vaig entendre que el punk suposava un canvi i un rebuig a l’establishment del rock’n’roll, a bandes com nosaltres i anteriors. Però la majoria no eren gaire bones. L’excepció va ser The Clash, una banda en progressió constant: cada vegada que els veia, tocaven i componien millor. Aleshores vaig entendre que era el moment que nosaltres també milloréssim.

–Dos dels seus principals hits, Whatever you want i What you’re proposing, van arribar en plena era postpunk. Es van fer tan famosos que els van demanar obrir el Live Aid a l’estadi de Wembley. 

–En aquell moment, 1985, no estàvem tocant; Bob Geldof ens ho va demanar i vam trigar a adonar-nos de les dimensions globals del concert. L’ambient era únic, el públic no estava allà per veure una banda per la qual ha pagat una entrada, era una cosa diferent. Va ser un moment històric.

–L’any passat van actuar al Rock Fest Barcelona, juntament amb bandes com Scorpions i Judas Priest. ¿S’han sentit còmodes en el context del heavy metal? 

–Oh, sí, me’n recordo bé, una nit potent. Status Quo sempre s’ha pogut ficar en qualsevol lloc. I quan ets gran no importa qui toca abans o després. Quan ets jove sí que penses més en si estàs al lloc correcte. Vam tocar en un festival així a Suècia i a l’interpretar Rockin’ all over the world vam veure aquests músics heavy al fossat davant nostre. És estrany, perquè és un himne hard rock, en realitat, però la tornada és «la, la, la…».

Notícies relacionades

–Llavors, ¿el futur de Status Quo és acústic? 

–Sí, llançarem el segon Aquostic l’octubre que ve. Deixarem de tocar en elèctric a finals d’any i ja veurem. Ens hem sentit còmodes durant molts anys i ara entrem en un territori refrescant i imprevisible. Sí, és l’excitació de recórrer terreny desconegut. H