FESTIVAL D'ESTIU DE BARCELONA

Mayte Martín: "Ara hi ha moltes ganes de provocar"

La cantant es mostra com a cantautora, arropada per vuit músics, en 'Tempo rubato', el recital que presenta al Grec i que conduirà al seu pròxim disc

fcasals31976699 dominical  numero  689 mayte  martin160721123737

fcasals31976699 dominical numero 689 mayte martin160721123737

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Mayte Martín va començar a treballar a Tiempo rubato fa 20 anys i, si bé ara el repertori ja està tancat, el disc no veurà la llum fins l’hivern que ve. Brinda la seva veu educada en el flamenc a un repertori de cançons d’amor, acompanyada pel Qvixote Quartet i tres músics més, i amb arranjaments de Joan Albert Amargós. Les mostra aquesta nit al Teatre Grec (22.00 hores).

–Dues dècades d’elaboració d’un repertori és molt de temps.

–Al llarg d’aquests anys he anat fent cançons a mesura que em passaven coses, component a cop de vivència. Ara és el moment de compartir-les.

–Són cançons que tenen a veure amb sentiments. Els seus sentiments. 

–És un recorregut amorós. No vius l’amor igual als 20 anys que als 35, que als 45... Jo sempre dic que surto a cantar intimitats.

–Presenta el disc sense haver-lo gravat encara.

–Es gravarà amb un crowdfounding a la tardor. Tinc un públic molt còmplice, que compra entrades dels concerts sense saber què hi faré. Em sento agraïda i privilegiada.

–Aquí toca la guitarra i compta amb arranjaments de corda. ¿Hi ha una influència d’alguns cantautors, potser de Silvio Rodríguez?

–No, no, el so de la corda aquí és de música de cambra. Són balades i cançons d’amor, però amb un matís clàssic. I amb la meva tendència als tons menors, les melodies dolgudes... M’agrada el que fereix. No faig música per divertir-me.

–¿L’alegria és frívola?

–No ho sé [riu], però sempre m’han interessat les coses que esgarrapen i obren comportes. Sóc kamikaze, encara que sigui dolorós. 

–Això sona molt bolcat cap endins. ¿No li interessa reflectir el que passa fora, les angoixes col·lectives?

–Davant els problemes socials el que s’ha de fer és una altra cosa: actuar. La música, l’art, per mi són un oasi en aquest puto desert. La meva manera d’estar ja és cançó protesta. Les meves cançons són el meu espai, que comparteixo per respirar bellesa, i no entrant precisament en tot el que és injust, o lleig, o mentida. 

–Aquí, ¿la seva actitud vocal és diferent de quan canta flamenc?

–Té altres trets. No hi ha el mateix esquinçament. El flamenc hi és com una gota de color en el blanc trencat. 

–Fa uns dies, Kiko Veneno ens deia que el flamenc necessita una sacsejada i que fan falta artistes com el Niño de Elche. ¿Ho comparteix?

–El que em sorprèn és que li interessi el Niño de Elche. A mi no m’interessa gens. És el més anti jo que hi ha. El que sento és que ara hi ha molta recerca i que s’ha de buscar cap endins, no enfora. Tot déu busca enfora: a veure què puc fer per ser trencador... Percebo falta de veritat. Molta postura i també ganes de provocar.

–Cada cop és més difícil sorprendre.

–Però funciona, ¡miri-ho! I per fer música s’ha d’estar preparat. Si el que vols és criticar la societat, escriu llibres. ¿Quina culpa té la música que tu no en tinguis ni idea? Ara qualsevol fa una pajarada i es fa famós. Preval el màrqueting.

–Però sempre hi pot haver artistes genuïns, ¿no?

–Cada vegada han de ser més valents. Ara hi ha ignorància: coses que passen per trencadores les va fer Morente fa anys, ¿m’explico?

–¿Omega? Tot i que potser em diu que no és el millor disc de Morente.

–¡És l’únic que no m’agrada! [riu] 

–¿És el disc dels profans del flamenc?

–Segurament. No l’he entès mai. I adoro l’obra de Morente. Era un pajarraco, li brotava una idea i era natural. La veritat és aquí, quan no la busques.

–¿La leyenda del tiempo tampoc és el millor disc de Camarón?

–A mi aquest m’agrada molt. Surt del flamenc clàssic, m’agrada més el Camarón anterior, però és un bon disc, innovador. 

–¿Li interessa Sílvia Pérez Cruz?

–És un dona molt seductora, que enganxa. Sí, hi ha característiques que són boniques i importants, i que a vegades estan per sobre d’altres. Jo sóc massa purista, no en el sentit musical, sinó en l’espiritual [riu]. Adorava Morente, que era pur, i això és el que valoro en la gent i en els artistes: les qualitats són les mateixes.

–¿No creu en la mala persona que sigui un bon artista?

–Jo no. Pot cantar o tocar bé, però li mancarà l’ànima.

–Potser en el flamenc simular és més difícil que en altres gèneres.

–És possible. A mi m’agraden les músiques despullades, igual que m’agraden les dones sense pintar. El més bell i el més eròtic és la naturalitat.

Notícies relacionades

–Bé, al Grec se la juga: un repertori poc rodat, el disc encara no és al carrer...

–Però les cançons estan en un moment de brot molt bonic: estan quallades però encara no estan mecanitzades.