El triomf de la millor tradició de Peralada

Va ser una festa lírica digna de l’esdeveniment que se celebrava. Ni més ni menys que els primers 30 anys del festival de Peralada, una cita que des de la fidelitat a la millor tradició ha fet bandera de l’excel·lència artística. La que representaven els cinc divos de la gala de divendres. L’OBC, dirigida per l’emergent i elèctric Daniele Rustioni, va acompanyar amb còmplice entusiasme els grans protagonistes d’aquest somni d’una nit d’estiu, shakespearià fil conductor utilitzat per Àngel Llàcer per enllaçar la màgia de les actuacions. El record a les víctimes de l’atemptat de Niça va ser l’única nota trista d’una vetllada inoblidable.

Passat i present van estar més units que mai. Una pel·lícula projectada al fons de l’escenari va servir per mostrar tot el que ha arribat a fer, i amb qualitat, durant tres dècades la mostra. Imatges de representacions d’òpera i dansa i escenes de la presència de llegendes de la de la música pop van desfilar per la pantalla aprofitant els moments en què l’orquestra interpretava les obertures de Guillaume Tell, La forza del destino, Les vêpres siciliennes i l’intermezzo de Manon Lescaut.

Des del primer festival protagonitzat per Montserrat Caballé fins a arribar al present d’una cita imprescindible, cada seqüència representava una fogonada d’emoció. Plácido Domingo, Josep Carreras, Alfredo Kraus, Teresa Berganza, Jaume Aragall i molts altres van aparèixer en el vídeo. «Al cap hi tenia avui gent com aquells grans artistes que sentien una passió que ja gairebé no existeix», va dir el tenor Marcelo Álvarez, una de l’estrelles de la gala, quan aquesta va arribar al final amb el vibrant brindis de La traviata, precedit per un homenatge del públic dret a Carmen Mateu de Suqué, ànima i impulsora d’aquest projecte.

Versió rodona

Tot va sortir d’allò més bé i es van superar les dificultats que presenta un muntatge d’aquestes característiques en què gairebé mai se’n té prou d’aportació dels cantants. Magnífic Carlos Álvarez, que cada any sembla estar millor, amb l’ària de Gioachino Rossini Sois immobile, i esplèndid, al costat d’Ambroggio Maestri, en el duo còmic de Falstaff. L’altre Álvarez es va lluir amb Ah! Tout es bien fini d’El Cid de Jules Massenet i la pletòrica Eva-Maria Westbroek va deixar corprès el personal amb l’emotiva Pace, pace mio Dios de La forza del destino.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El millor va arribar amb la irrupció de Sondra Radvanovski, acompanyada pel baríton malagueny. És difícil escoltar una versió més rodona del duo Udiste? Come albeggi, la scure al figlio d’Il trovatore. Pur Verdi. Però on es va aturar el món va ser quan des de la gola de la diva van començar a fluir les notes de Vissi d’arte de Tosca. Al·lucinant. Barbra Streisand va dir una vegada que només havia plorat sentint cantar Sondra. Una cosa semblant va tenir lloc a l’auditori, on l’emoció d’aquella interpretació va humitejar els ulls de molta gent. Gran. Tant, que el poder de Maestri a Nemico della patria i l’impacte del duo Vicino a te (totes dues d’Andrea Chenier), amb Westbroek i el tenor argentí, van quedar enfosquides per l’actuació anterior.

Mitja hora de bisos van prologar la cita fins gairebé la una de la matinada. Van destacar les peces de sarsuela a càrrec d’un imponent Carlos Álvarez amb una romança de La del soto del parral, i la interpretació de Marcelo Álvarez de No puede ser de La tabernera del puerto, tot i que en recordem altres versions millors. Radvanovsky va estar excel·lent amb un peça del musical My fair lady i van brillar Maestri amb L’onore i Westbroek amb una ària de La Wally. Ningú volia marxar.