Joan Baez: "La gent jove idealitza els 60"

La cantautora nord-americana recorrerà el seu repertori de clàssics de la cançó folk al Festival Jardins de Pedralbes

rtapounet29069216 joan baez160709184238

rtapounet29069216 joan baez160709184238

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La cantautora novaiorquina, de pare mexicà, Joan Baez torna amb el seu repertori de clàssics del folk i la cançó compromesa. L’acull aquesta nit el Festival Jardins de Pedralbes (22.00 hores).

–El gener passat va cantar entre amics al Beacon Theater de Nova York per celebrar el seu 75 aniversari. ¿Com es va sentir?

–¡L’únic que no vaig sentir era que tinc 75 anys! [riu]. Arribes a aquesta edat i no et sents d’acord amb aquesta xifra. El meu cor continua sent jove i vull pensar que això s’expressa quan canto.

–La van acompanyar Paul Simon, Jackson Browne, Emmylou Harris... ¿Una generació excepcional?

–Durant uns 10 anys hi va haver una explosió de talent i d’activisme polític que va donar a aquesta generació de compositors alguna cosa especial. Molta gent jove intenta repetir una cosa semblant i no és possible.

–Sobretot perquè s’ha convertit en un mite.

–La gent jove idealitza els anys 60: pensa en Woodstock i en les flors i els nens, i la realitat era que tenir 18 anys llavors podia significar haver d’anar a la guerra del Vietnam o marxar al Canadà, coses que la gent jove no té en compte.

–¿Quines sensacions té respecte de les noves generacions de cantautors?

–Hi ha gent que s’esforça per donar un significat a les seves cançons, mentre que els premis Grammy i els talent shows com The voice són pur entreteniment. Que estan bé si això és el que vols.

–¿Les cançons han de remoure mentalitats?

–No sempre, encara que molta gent fa cançons amb significat que no arriben perquè no són atractives o perquè els canals que les difonen són petits. Els anys 60, una cançó podia ser contracultural i de domini públic, com We shall overcome. Ara necessitem cançons així, però és difícil saber cap on va la societat. El més interessant que ha passat últimament al meu país, dins el caos, és la seguda al Capitoli [a favor del control d’armes]. Gent que es mulla, es planta i expressa la seva protesta. Encara que després la premsa és de dretes i en parla poc o gens.

–Va donar suport al demòcrata Bernie Sanders, a qui finalment va vèncer Hillary Clinton. ¿Com veu les eleccions del novembre? 

–Tot és molt ridícul, però perillosament ridícul. Et preguntes: «¿Hi ha tanta gent estúpida en aquest país perquè acabi guanyant Donald Trump?» [riu].

–¿El veu guanyant?

–Sí, i estic terroritzada. Ja vaig passar por amb George Bush, que ens va portar la llei marcial, va obrir la porta a la tortura i l’arrest massiu. Però ara tinc terror. Crec que Bernie hauria pogut plantar cara a Trump. Arribava a la gent jove, era refrescant. El meu somni seria agafar John Lewis, que va dirigir la seguda del Congrés, i ajuntar-lo amb Bernie. D’aquí en podria haver sortit un autèntic canvi social.

–¿Animarà la gent a votar Hillary Clinton?

–Estic bloquejada en un dilema que té molta gent.

–Avui torna a Barcelona. Gracias a la vida és una de les cançons que ens sol cantar. ¿Què va representar Violeta Parra per a vostè, que es movia els anys 60 en un imaginari folk en anglès?

–En qualsevol període de turbulències, una cançó com aquesta apareix sempre com un himne. L’extraordinari és que va sortir del terror i la misèria i ens diu que hi ha amor a tot arreu. Aquesta és la seva bellesa.

–L’any passat, al Palau, va interpretar també dues cançons en català, Rossinyol, clàssic del seu repertori, i una peça més inesperada, Més lluny, de Lluís Llach. ¿Per què?

–No recordo de quina cançó em parla. ¿M’ho pot recordar?

–És una cançó del cantautor català Lluís Llach. D’un àlbum titulat Viatge a Ítaca, dels anys 70, a partir de textos del poeta grec Constantino Kavafis. Crec que algun admirador li va demanar que la cantés.

–Sóc un desastre, de vegades aprenc una cançó i la canto, però després sóc incapaç de recordar què és i de què va. Si la vaig cantar és perquè va tenir un significat per a mi. Solc preguntar a la gent, als llocs on vaig, què puc cantar. ¡M’hauria de preguntar si ho demano a la persona adequada!

–No es preocupi, Viatge a Ítaca és un clàssic de la cançó d’autor en català.

–D’acord, gràcies [riu].

–Fa vuit anys del seu últim disc, ¿pensa en un nou treball? 

–Hi vaig donant voltes. De vegades penso que sí, i altres que no, que ja n’hi ha prou. No ho sé.

–¿La desanima la situació de la indústria?

–No, no és això, sinó que em pregunto: «¿Tinc res per oferir actualment?». Un disc comporta molta feina i investigació. En aquests moments em dedico més aviat a pintar. A la meva pàgina web es poden veure algunes obres meves.

Notícies relacionades

–¿Se sent més de gust canalitzant així la seva creativitat?

–Sí, encara que, alhora, quan canto en públic, veig que la música pot moure la gent, recordant-li què va ser i què pot tornar a ser, donant-li força. Sí, crec que encara hi ha raons per continuar estant aquí fora. H