Aznavour, una classe de 'chanson'

Quan a penes havia complert 40 anys, Aznavour ja ens parlava a La bohème d’«un temps que els de menys de 20 anys no poden conèixer», quan, a les golfes de Montmartre, el pintor passava gana mentre ella posava despullada. Gran pel·liculer i gran sentimental, per al cantautor francès el temps ha anat a favor de la seva melancolia, que va reviure dissabte, des de la talaia dels 92 anys, amb sobrietat, ofici, tendresa i una mica d’humor al Festival Jardins de Pedralbes.

    Diu que no es planteja retirar-se i en vam poder entendre el perquè veient la seva jovial entrada a escena, aguantant amb resistent vigor les notes de la primera cançó, Les émigrants, un gest als seus orígens armenis que no ha perdut actualitat. Cantant dret durant més d’hora i mitja, reposant només en alguns moments al tamboret. Va sortir encara amb llum de dia perquè el concert, a petició seva, va començar mitja hora abans del que era habitual a Pedralbes.

    Disposa d’un disc recent, Encores, però el va passar per alt per procedir al recorregut de les cançons de la seva vida, avançant a través de Paris au mois d’août, Mourir d’aimer i la més recent, del segle XXI, Je voyage, duo amb la seva filla Katia. «No parlo espanyol, però la llengua mi piace», va anunciar en presumpte itanyol. El castellà es va colar en el repertori amb adaptacions com Dime que me amas, El barco ya se fue i Quien («he tingut un traductor molt bo, Rafael de León»), però es va dirigir al públic en francès. «Qui no m’entengui potser té algú assegut a prop que el pot ajudar».

IRÒNICS 92 ANYS

Aviat es va treure de sobre la jaqueta i es va quedar en tirants i mànigues de camisa, restant gravetat al seu personatge, a joc amb comentaris en què va ironitzar amb els seus 92 anys (els va fer al maig). «A aquesta edat no hi veus gaire bé, no hi sents gaire bé i recordes fatal», va fer broma. «Però existeix un invent molt pràctic, el prompter», va afegir al·ludint a la pantalla que reproduïa els textos de les cançons a peu d’escenari. Gràcies a ell, o potser no, va mantenir al seu lloc cada síl·laba d’aquelles cançons amb tendència al melodrama: La mamma, Désormais i un Il faut savoir que va recordar que en el seu moment Aznavour va ser el pont entre la chanson i el guateque. La va fer sonar més circumspecta, menys apta per al ball agafat. Instrumentacions solemnes, encara que algunes capes de sintetitzadors es podrien haver estalviat.

TOC TEATRALS

Notícies relacionades

Charles Aznavour: "El meu plaer més gran és la meva feina"

Del narrador com a ventríloc

 Els punts àlgids de la nit van arribar amb Les plaisirs démodés, deliciosa i decadent, en què va escenificar el número en què balla abraçat a una parella imaginària. Hier encore, el Yesterday when I was young que van cantar Shirley Bassey i Dusty Springfield, amb més melancolia per la força perduda, i un Comme ils disent acaronat pel piano i l’acordió.

    Temps de fites: Que c’est triste Venice, en castellà, la graciosa mirada a l’est de Les deux guitares i el She que Elvis Costello va cantar per a una nova generació a Notting hill, camí, aquí sí, de La bohème i Emmenez-moi. Simulant teatralment estar a punt d’ensorrar-se per incorporar-se amb nervi i seguir dansant amb gust, sense fi, camí d’una caiguda del teló que continua sense insinuar-se.