NOVETAT EDITORIAL

Els fantasmes d'Elvis Costello

El músic recorre la seva vida i obra en un torrencial volum de memòries, 'Música infidel i tinta invisible'

jgarcia23081653 icult club tr3sc elvis costello   noti centro   pag  35160626192110

jgarcia23081653 icult club tr3sc elvis costello noti centro pag 35160626192110

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Si bé les seves cançons solen tenir una forma diàfana, subjecta a la gramàtica de les estrofes i les tornades, a l’hora de la narrativa Elvis Costello no s’ha volgut sotmetre a les pautes cronològiques de l’autobiografia, i el seu llibre de memòries, 'Música infiel y tinta invisible' (Malpaso Edicions), obre un oceà de records i reflexions que viatgen enrere i endavant, que obren falques i s’entrecreuen al llarg de 780 pàgines. Amb expiacions de culpes i un sarcasme fi que sovint dedica a si mateix.

El llibre veu la llum en castellà set mesos després de publicar-se en anglès i en un moment en què Costello sembla viure dies de recolliment, sense discos a la vista, aparentment desenganyat pel moment que viu la indústria. Retirat a les seves casernes, s’ha decidit a explicar la seva història d’una manera preciosista i, com si no, irònic, sense revelacions escandaloses però amb voluntat d’aportar el seu punt de vista respecte a episodis que altres han explicat per ell.

'Música infiel' és com una conversa apassionant en què d’una matèria passes a una altra i t’oblides de què estaves parlant fa a penes un moment. Igual que l’edició original en anglès, el llibre en castellà no ve amb un índex onomàstic que ajudi els lectors a localitzar fàcilment les seves mencions, que són constants, a músics amb qui s’ha relacionat. Així ho deu haver volgut Costello i potser aquesta és la seva manera de dificultar que es treguin les coses de context. 

VIATGE A TOSSA

Encara que les anades i vingudes cronològiques són constants, els orígens familiars són un punt d'ancoratge. El pare trompetista i cantant, i la mare responsable d'una botiga e discos. I records com el d'un viatge familiar en cotxe fins a Tossa de Mar el 1961, quan Declan MacManus (el seu nom real) a penes tenia set anys. Un llarg paràgraf sobre les experiències d'assistir a una corrida de toros, que el va deixar marejat, i a un 'tablao'. “Els nens no tenien prohibida l'entrada als bars i les meves nits acabaven més tard que a Anglaterra”, recorda.

Irromp després el músic incipient que, abans del punk, sabia quin era el seu bàndol (Joni Mitchell era més interessant que Pink Floyd i Mike Oldfield era el «cervell roí» de 'Tubular bells'), i el «capullo arrogant» a qui, reconeix, la llengua s’independitzava del seu cervell. Amb resultats a vegades fatals. L’episodi més sonat, la manera despectiva a què va al·ludir a James Brown i Ray Charles, en una conversa informal amb Stephen Stills i els seus músics i que va acabar transcendint a la premsa. Costello no reprodueix aquí les expressions proferides (van ser «tonto negrata» i «negrata cec i ignorant», respectivament) i senzillament s’arronsa d’espatlles i lamenta que fos capaç de dedicar «fastigosos insults racials a dos dels millors músics de la història».

Més suaus són altres al·lusions als seus predecessors. La primera vegada que va poder parlar amb Bob Dylan no va trobar les paraules, però molts anys després, quan U2 van publicar ''Get on your boots', Dylan se li va dirigir un dia amb cert sarcasme. «¡Aquells tios d’U2! ¿Com van poder fer-te una cosa així?», li va deixar anar. Es referia a la semblança d’aquesta cançó amb el seu 'Pump it up', malgrat que tots dos sabien que aquesta peça estava «més que inspirada», admet Costello, en 'Subterranean homesick blues', de Dylan, i que, al seu torn, aquesta havia agafats prestats els primers compassos de 'Too much monkey business', de Chuck Berry. 

Costello no estalvia confessions desmitificadores. 'Lipstick vogue' parteix, admet, del riff 'd’American girl', de Tom Petty; ('I dont want to go to) Chelsea' conté una seqüència d’acords «copiada» de The Who, i l’arranjament de 'Shipbuilding', l’esgarrifosa cançó que parla dels obrers que construïen vaixells de guerra a les drassanes britàniques, contribuint a l’economia local, perquè després els seus fills es juguin la vida a les Malvines, està «afusellat» de 'The hissing of summer lawns', de Joni Mitchell. Potser no és gaire greu.

Notícies relacionades

‘Música infidel’ conté abundants seqüències que fan les delícies dels rastrejadors de la música moderna, amb pinzellades expressives sobre Bruce Springsteen («tenia pinta d’haver estat reparant la seva motocicleta al garatge uns minuts abans»), Tony Bennett (que li va advertir: «no veig que dos homes puguin cantar 'My bloody valentine' junts sense que soni una mica rar») i, més detingudament, Paul McCartney, amb qui va compondre l’admirable 'Veronica', amb una protagonista tan poc pop com una àvia que viu en una residència, inspirada en la seva àvia Molly, afectada de la malaltia d’Alzheimer. 

És un Costello amb el seu punt de xuleria sempre a punt, situant la seva rebel·lió a l’estudi de la NBC, quan es va negar a tocar Less than zero, el single promocional, i va abordar en canvi Radio radio, al nivell d’escàndol de Sinéad O’Connor trencant la foto del Papa. Dedicant sempre alguna o altra paraula àcida a la premsa, i trobant un cert encaix anímic en la vida casolana amb la seva dona, Diana Krall, i els seus fills bessons. D’una família de la postguerra a una altra al segle XXI, amb una carrera transcendent en el trajecte, que, apunta Costello al final, ara adquireix aspecte d’il·lusió òptica.

Costello inspira un llibre del periodista Xavier Valiño

Temes:

Llibres Música