Spielberg a Cannes: "Hem de creure en la màgia"

Com que ell mateix és conegut popularment com un fabricant de somnis (fos qui fos que es va inventar la metàfora es mereix un premi a la cursileria), té sentit que Steven Spielberg hagi acabat assignant aquesta mateixa professió al protagonista d’una de les seves històries. El gegant de Mi amigo el gigante, presentada ahir fora de concurs en el festival de Cannes, es dedica a capturar fantasies, embotellar-les i inocular-les en ments d’altres. Més o menys com Spielberg.

«És quan més malament estan les coses que més hem de creure en la màgia, perquè només així podrem millorar el món», ha afirmat el director sobre la qüestió. I per fer-ho, ha afegit, serveixen les pel·lícules. El problema és que, malgrat que inclou gent excepcionalment gran, i llums de colors i beuratges verds, el seu retorn al cine familiar no va especialment sobrat de màgia.

Mi amigo el gigante versiona per a la pantalla una història de Roald Dahl, i per fer-ho es basa en l’adaptació que va escriure la recentment desapareguda Melissa Mathison, al seu dia també guionista d’E.T. (1982). L’al·lusió no és gratuïta ja que les connexions entre les dues pel·lícules són òbvies. No obstant, E.T. era un monstre de visita en el món dels humans, i aquí és una humana qui visita un món de monstres: en concret, ella i el el gegant del títol uneixen forces per esquivar un grup de gegants antagònics amb molt mal geni i fam de carn humana.

El problema de Mi amigo el gigante és que cau en una òbvia contradicció. Per una part, és poc probable que atregui els espectadors més petits, però no perquè no es limiti llançant-los sense parar els més primaris estímuls visuals i sonors –no ho fa, i això l’honra–, sinó perquè a canvi abusa d’interminables diàlegs melancòlics a càrrec d’un senyor gran altíssim. Per una altra, malgrat tot és una pel·lícula concebuda amb el públic infantil al cap i que –cosa estranya tractant-se de Spielberg– no aconseguirà captar l’interès dels seus pares, excepte amb una hilarant escena ambientada al palau de Buckingham que orquestra una successió de reials flatulències.

El potencial còmic d’un bon pet també ha quedat demostrat en la més notable de les pel·lícules presentades avui a competició. Toni Erdmann, de l’alemanya Maren Ade –responsable del magnífic drama marital Entre nosaltres (2009)–, no només és profundament commovedora i a la vegada histèricament divertida, sinó també una pel·lícula meravellosament marciana.

CRUELTAT I RIALLADES

Notícies relacionades

Clooney contra Trump: "Els EUA no es deixaran dominar per la por"

Set noves produccions en la temporada del Liceu

Es tracta del retrat d’un pare i una filla, o la història d’un home que lamenta l’obsessió de la seva primogènita per l’èxit laboral i per tant decideix començar a fer-li incòmodes bromes fent servir perruques ridícules, dentadures postisses i, sí, coixins que es llancen pets. Això, per descomptat, causa en ella irritació i desesperació, fins que a poc a poc descobrim que aquesta inclinació per la pulla és una cosa genètica. Mentre els contemplem escenificar una coreografia basada en la crueltat emocional, comprobem que tots dos es relacionen només parapetats darrere una successió de màscares perquè no són capaços de mirar-se als ulls.

El més brillant de Toni Erdmann no és l’habilitat amb què Ade fa anar  aquests traumes afectius sense caure en redempcions ni catarsis, sinó l’habilitat que té per encadenar situacions cada vegada més extravagants i divertidíssimes, nodrides de vergonya, humiliació i ressentiment. Feia temps que a Cannes no se sentia un concert de riallades com aquell.