'Benvolgut mestre' Català-Roca

«Quan busquem imatges de la història recent de Barcelona, sempre topem amb Francesc Català-Roca», afirma Cristina Sampere, directora de la galeria Fundació Setba. De manera que en les últimes exposicions que ha fet la sala de la plaça Reial sempre ha lluït alguna instantània del fotoperiodista. N’hi va haver en l’exitosa El taxidermista. La mostra que rescatava la memòria de la mítica botiga veïna acollia un impressionant retrat de Joan Miró mirant l’aparador. I n’hi va haver en l’exposició dedicada al record del polifacètic enllustrador de la plaça, Fructuós Canonge. Sense oblidar les seves fotografies sobre els mariners nord-americans deambulant per Barcelona cap als anys 50 que també han format part d’algun dels projectes de la galeria. Així que amb tots aquests antecedents, Sampere afirma que la sala estava en deute amb ell: «Li devíem una exposició». I l’han muntat (fins al 23 de juny).

Porta per títol Benvolgut mestre, un enunciat que no és intranscendent. Perquè encara que el protagonista absolut és Català-Roca (1922-1998), la mostra acull també la mirada de 10 fotoperiodistes actuals que com a única condició per participar en la mostra havien de subscriure el títol. La resposta va ser unànime. Tots –Sandra Balsells, Andreu Català, Colita, Pepe Encinas, Joan Guerrero, Kim Manresa, Jordi Pol, Leopoldo Pomés, Txema Salvans i Tino Soriano– comparteixen la màxima. Els que el van conèixer, com Encinas i Pol, en destaquen l’afabilitat: «Era molt pròxim, fàcil d’abordar», apunta el primer; «era sempre molt agradable, encara que fort en les seves opinions», afirma el segon. I els 10 invoquen la seva mestria.

LA FLORISTA I LA GITANETA

«Per a mi és un autor de referència en la fotografia de carrer. Un fotògraf d’ull ràpid, atent, observador, capaç de capturar amb gran bellesa escenes intranscendents, moments que a molts ens passarien desapercebuts», reflexiona Balsells. La fotoperiodista llueix un dels seus treballs al costat d’un altre del mestre. El seu el va captar a Sicília durant la Setmana Santa del 2011; el de Català-Roca, a Barcelona, el 1953. Pengen junts perquè la proposta de Setba és entaular un diàleg entre l’obra del desaparegut fotoperiodista i la dels professionals actuals. A cada un dels contemporanis se li va donar una imatge de Català-Roca a la qual havien de respondre amb una obra seva. A Balsells li va tocar un mariner americà situat entre dos canons: «Vaig escollir la meva per la composició, és la mateixa; i també em va semblar interessant la contraposició entre el món militar i el religiós, dues maneres diferents d’entendre el món», argumenta.

La mirada de la florista de la Rambla que Català-Roca va immortalitzar el 1953 és el que va cridar l’atenció d’Encinas a l’hora de buscar un dels seus retrats. «Vaig tenir clar el que escolliria des del primer moment. Va ser un flaix. Ràpidament vaig recordar la mirada de la gitaneta que se’m va acostar amb el seu fill acabat de néixar amagat en una manta un dia del 1980», explica. Va coincidir que les dues imatges comparteixen escenari.

La similitud, «tot i la distància en el temps i l’espai», és el que va portar Joan Guerrero a decantar-se per una imatge d’un indi andí que va captar a l’Equador el 1996. «Semblen de la mateixa família». Impossible, la de Català Roca és del 1970 i plasma un pastor de la Cerdanya. I «el so que no se sent però s’intueix» és una de les coses que uneix la imatge de Pol amb la del protagonista de la mostra. Català-Roca va captar un músic de cobla el 1952, i Pol, un dels habituals de les tertúlies futboleres que fa anys es produïen a la Rambla. Els dos personatges, a més, comparteixen boina i moviment.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Hi ha més diàlegs, com el de Pomés, que respon a una model amb una altra model. Els dos treballs són publicitaris però no poden ser més diferents. El reconegut publicista utilitza tots els recursos que li dóna un plató; Català-Roca «mai afegia elements artificials a les seves fotografies, volia que l’entorn del retratat fos l’escenari, de fet ell no parlava de retrats, no li agradaven, parlava de personatges», explica Núria Gil, conservadora de l’Arxiu Català-Roca, un fons amb 200.000 negatius (còpies i diapositives, al marge) que és l’origen de la mostra. 

Trenta-cinc imatges modernes, no d’època, de Català-Roca que es venen juntament amb la resta d’instantànies dels fotoperiodistes actuals. És una venda benèfica, perquè el marge de la galeria es destinarà a un taller de fotografia adreçat a dones víctimes de la violència sexista.