Les presons de paper de Bel Olid

Han passat gairebé quatre anys des de la publicació del seu primer llibre de relats per a adults (La mala reputació) i aquest any Bel Olid (Mataró, 1977) publica el segon, Vents més salvatges (Empúries), un altre d’infantil, Gegantíssima (Estrella Polar) i compleix el seu primer any com a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Els de Vents més salvatges són breus, escenes, en les quals Olid no ha buscat «un desenllaç superimpressionant, ni finals sorpresa, sinó el que tens a la vida, moments de lucidesa, moments de llum, d’esperança, quan estem en un moment de canvi col·lectiu, o social, o del que sigui».

    Poden ser lluminosos, però en les històries d’una dona que ha malgastat tota la seva vida treballant a la presó, o en la d’un part especialment sagnant en una ciutat assetjada, la Barcelona de 1714 encara que no se citi explícitament, no hi ha gaire exaltació ni optimisme. «Fins i tot en aquell conte, que és potser el més dur, hi ha un pols de vida que no es pot negar. Quan dic llum dic calidesa humana», respon Olid.

    En tres casos en sentit literal (una presó de dones, un centre de menors i un centre d’internament de refugiats a Malta), i en altres figurat, les presons són presents en molts contes del llibre. «No volem veure les presons, permetem que s’ofegui gent al mar perquè no la veiem, tanquem la gent fora, però, amb la idea de fortificar-nos, al final els que ens quedem tancats som nosaltres», argumenta.

El piropo 

En un altre dels contes, tres dones de Veneçuela, Sabadell i Nova York s’enfronten a la mateixa experiència violenta de l’abans anomenat piropo. ¿No està en desús? «Qualsevol dona –replica– sap perfectament que passarà per davant d’unes obres i li diran coses. I que a determinades hores per determinats llocs no passaràs. Quan vaig a la feina pensant en les meves coses hi ha algú que em recorda que sóc un tros de carn, que no sóc una persona, que estic ocupant l’espai d’un altre, que té dret a envair el meu».

Notícies relacionades

Dones incòmodes

Amb el peu esquerre

    La pràctica del relat amb intenció més enllà de la literària inclou també un altre amb una dona en conflicte amb el fet de deixar enrere una obesitat mòrbida. «Volia parlar de l’apoderament sobre el propi cos d’algú que no té un cos normatiu, que rep molta pressió social i que ha decidit fer d’això la seva trinxera».

    Davant les diferents causes a les quals s’enfronta en els seus relats, Olid sosté: «Fer veure que tot això no existeix és un crim». I com a escriptora, se sent obligada a parlar-ne: «Em sento culpable del meu privilegi perquè, en la mesura que no faig res per canviar-ho, sóc culpable. Escriure és el mínim que puc fer».