Judici etern a Mumbai

Després d’haver guanyat premis importants en els festivals de cine de Mumbai i Venècia, Tribunal (Court) va ser seleccionada per representar l’Índia en els últims Oscars (no va arribar a ser nominada). Una sorpresa per al seu director, el debutant Chaitanya Tamhane, entre altres motius «perquè aquest film no deixa en cap gran lloc el país», explica via Skype, rient.

    Comèdia surrealista i alhora malson kafkià (Tamhane ho resumeix en «comèdia tràgica»), la pel·lícula, que s’acaba d’estrenar a Espanya, explica la història d’un cantant folk i activista dalit (intocable), el també debutant Vira Sathidar, a qui acusen d’interpretar una cançó que hauria portat al suïcidi un treballador del clavegueram. Tot és una excusa per treure dels carrers aquest artista crític amb les polítiques socials i econòmiques.

    El judici que segueix, absurd, etern (dura setmanes) i sovint amb referències a lleis que daten del XIX, no té el glamur dels que acostumem a veure a les sèries americanes. «De fet, la idea em va arribar mentre mirava una d’aquestes sèries d’advocats amb personatges blancs i negres i grans lluites per la justícia –explica–. Em vaig preguntar com seria visitar un verdader tribunal de Mumbai. Vaig poder anar a un i vaig al·lucinar: no s’assemblava gens al que veiem a les pel·lícules o a les sèries. Era desordenat, caòtic, gris. El jutge s’avorria una mica. I els advocats només feien la seva feina, no s’apassionaven; no hi havia grans lluites per la justícia».

Perspectiva humana

L’opera prima de Tamhane es pot veure com una crítica de les esquerdes i fissures del sistema judicial del seu país, però aquesta és només una part de la història: «M’interessava més la perspectiva humana. Critiquem les institucions en general, però aquestes institucions estan fetes d’éssers humans. Volia estudiar qui són aquestes persones, d’on vénen, i com els seus prejudicis i manies personals afecten la vida i la mort d’altres persones».

    Bona part del film es dedica a explorar i contrastar la vida domèstica de l’advocat, gujarati d’existència acomodada (Vivek Gomber), i una fiscal (Geetanjali Kulkarni) més pròxima, en termes de classe, a l’acusat. «Mostrar aquestes vides va ser la meva principal motivació a l’hora de fer la pel·lícula. Volia capturar la classe de vida que tenien fora del jutjat. D’alguna manera, aquelles escenes revelen el que els mou a la feina. Però la gent té opinions molt diferents sobre els personatges. Això també m’agrada».

    Tamhane evita tant sí com no convertir-se ell en jutge dels seus personatges. La seva visió es compon de plans generals estàtics –del tribunal o la vida al carrer de Mumbai– en què l’espectador té temps i llibertat per prendre la seva pròpia posició sobre el que observa.

Distant i objectiu

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

«Volia adoptar un punt de vista distant», diu. «Ser una espècie d’observador invisible. L’estil visual no podia emfatitzar res en excés, si no es perdia l’objectivitat buscada. M’han inspirat alguns directors asiàtics; també iranians com Abbas Kiarostami i suecs com Ruben Östlund i Roy Andersson. Un munt d’influències diferents».

    Després de l’excel·lent acollida de Tribunal, sobretot entre la crítica especialitzada, el director prepara ara a Tailàndia una segona pel·lícula. «No hi tindrà res a veure, això ho puc dir –assegura–. Es compon d’episodis i és menys política. És tan diferent que fins i tot podria arribar a ser un musical. No sé si ho serà, però ho podria ser. Fa un mes que hi treballo i tinc ganes de veure com evoluciona».  H