CINEMA

Gemma Ferraté: "Hi ha molts prejudicis amb el cine d'autor"

 

  / FERRAN NADEU

2
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Després de formar-se a l'ESCAC i de participar en el projecte col·lectiu 'Puzzle love', Gemma Ferraté estrena el seu primer llargmetratge en solitari, 'Tots el camins de Déu', una aproximació en clau poètica als últims dies de la vida de Judas Iscariote. La directora ens submergeix en un univers profundament sensitiu en què dos personatges deambulen enmig d'un entorn natural que explota els elements tel·lúrics i simbòlics per arrossegar-nos a través d'una bellesa hipnòtica i torbadora per un viatge introspectiu. Una proposta conceptual poderosa, plena de radicalitat expressiva que entronca directament amb la que ens va oferir Sergi Pérez a 'El camí mes llarg per tornar a casa'. Els dos creadors comparteixen productor, Aritz Cibrián.

–La seva pel·lícula em recorda molt Gerry

–És un dels meus directors preferits i és inevitable evocar aquell film, sobretot en la forma. Però en concepte gairebé s’assembla més a Last days, perquè Gus van Sant hi va imaginar com van ser els últims dies de Kurt Cobain abans de suïcidar-se, que és una cosa que ningú ens ha explicat.

–Parli’m dels símbols que apareixen a Tots el camins de Déu

–El punt de partida ja era per si mateix molt minimalista, com també els elements que el componen: les monedes, el bosc, el vent, el foc, la terra i l’aigua. Tots conjugats i desposseïts d’una convenció religiosa i narrativa per, a través seu, explicar la història.

–¿Quin paper va tenir la natura en el rodatge?

–Va ser fonamental. Vam dedicar més temps a trobar les localitzacions que no a rodar. Buscàvem un entorn allunyat de l’atmosfera mediterrània, més nòrdic o bàltic. Al final vam rodar a la Costa Brava, molt al nord, a Colera, per a les escenes aquàtiques, i a la Garrotxa i al Montseny per al bosc.

–El treball atmosfèric també és fonamental. 

–Per mi és molt important, així com la manera de treballar la llum i la càmera. Acaba sent un personatge més perquè acompanya els personatges. No era una part tècnica, es fon amb ells en el seu sentit emotiu.

–També es percep una pulsió homosexual en les imatges. 

–Vam intentar treballar l’amistat de forma molt pura, basada en l’amor i la comprensió. És una cosa que es va colar en les imatges, i és bonic que hi sigui perquè no va ser premeditat.

Notícies relacionades

–Els últims anys, els joves creadors catalans han aportat propostes arriscades dintre d’una indústria de cine acomodatícia

–És un corrent necessari, que sempre hi és, d’una manera o una altra. Una guerrilla de cine indie. Molts defensem una mateixa concepció cinematogràfica, però hi ha molt prejudici amb el cine d’autor. Al capdavall, tant la meva pel·lícula com la de Sergi Pérez parlen de conflictes universals i d’emocions, i això és accessible a tothom.