La Berlinale premia el drama sobre els refugiats 'Fuocoammare'

Com el de tots els festivals de cine, el jurat de la 66a edició de la Berlinale és un grup de persones que es dediquen a coses diferents -la interpretació, la direcció, la fotografia, la crítica- i a les quals es pressuposa bon gust però que no necessàriament estan d'acord en què distingeix una bona pel·lícula. Però hi ha una cosa en la qual tots coincideixen: són gent decent per a qui el fet que milers de persones es juguin la vida tractant d'entrar a Europa, i sovint la perden, és un drama terrible. I tenir això en compte resulta útil a l'hora d'explicar que Meryl Streep i la resta de jutges concedissin ahir l'Ós d'Or a 'Fuocoammare'.

Per considerar el mèrit de la pel·lícula de Gianfranco Rosi és inevitable vincular-lo a criteris humanitaris. En altres paraules, contempla el drama de la immigració amb una insòlita frontalitat i això és suficient per convertir-la en una obra valuosa; que per fer-ho a vegades recorri a estratègies qüestionables, hauran opinat els membres del jurat, és secundari. És possible, a més, que la insistència amb què el festival ha tractat aquest any de convertir-se en aparador per a la causa dels refugiats d'alguna manera convertís aquest premi en una cosa gairebé inevitable.

En qualsevol cas, les reticències que 'Fuocoammare' va despertar al projectar-se la setmana passada van anar perdent sentit a mesura que el festival avançava instal·lat en la mediocritat. Sigui com sigui, aquest Ós d'Or representa el segon triomf consecutiu de Rosi en un gran festival: la seva anterior pel·lícula, 'Sacro GRA' (2013), li va proporcionar el Lleó d'Or de la Mostra de Venècia. En altres paraules, és des de ja un dels autors més importants -i més sobrevalorats- del cine europeu actual.

La gran sorpresa del palmarès la va proporcionar 'Muerte en Sarajevo', del bosnià Danis Tanovic. No es comptava amb ella com a verdadera aspirant a un guardó del calibre del Premi Especial del Jurat, per dos motius: encara que hàbil alternant punts de vista i en el seu maneig del temps narratiu, és una pel·lícula que compleix el seu objectiu primordial -donar-nos una classe magistral sobre la convulsa història dels Balcans i el seu incert present- de la forma més toscament didàctica. I qui més qui menys donava per fet que el guardó, habitualment reservat per a un cine arriscat i a contracorrent, estava reservat per a 'A lullaby to the sorrowful mistery', de Lav Diaz.

La meditació que Diaz porta a terme sobre la memòria i el dolor vinculats a la història de les Filipines és literalment tan gran, tan monumental -dura més de vuit hores- que la seva absència entre els premiats ni tan sols es contemplava com una opció. Haver-la col·locat més amunt en el palmarès hauria servit com a suport no tan sols a una pel·lícula que el necessita molt -no esperi vostè veure-la al cine del seu barri en un futur pròxim- sinó també la seva polèmica inclusió en la competició per part del festival malgrat els problemes generals d'agenda i de fatiga que això va causar -un acudit recurrent durant la mostra ha sigut imaginar-se Meryl Streep desmaiada en la seva butaca durant la setena hora de projecció-. En tot cas, els jutges es van mantenir ferms i van relegar 'A lullaby...' a un premi menor, l'Alfred Bauer. És la decisió més valenta de totes les que es van prendre.

MIA HANSEN-LOVE, MILLOR DIRECTORA

Notícies relacionades

Berlinale 2016: llista completa dels guanyadors

Amb el peu esquerre

Parlant de premis menors, la francesa Mia Hansen-Love es va haver de conformar d'emportar-se a casa el títol de Millor Directora malgrat que, si ens cenyim al que és estrictament cinematogràfic, la seva cinquena pel·lícula és sens dubte la millor de totes les que aquest any aspiraven a l'Ós d'Or. Mentre retrata una dona de mitjana edat el món de la qual comença a perdre punts de suport, 'Lo que vendrá' medita de forma increïblement subtil -i la subtilesa és un valor en lamentable desús- sobre aquest assumpte tan complicat denominat vida. Possiblement el guardó a Hansen-Love va impedir a Huppert, protagonista de la pel·lícula, emportar-se un premi interpretatiu que en justícia li pertanyia.

En el seu lloc, l'estatueta a la Millor Actriu va anar a parar a la danesa Trine Dyrholm, que ofereix un treball senzillament impecable en una pel·lícula per una altra part terrible, 'La comuna', en la pell d'una dona que s'esquerda quan el seu marit l'abandona per una més jove. I precisament escenificar un triangle amorós és també el que va proporcionar el premi al Millor Actor a Majd Mastoura, protagonista del drama tunisià 'Hedi'. La seva elecció es donava per feta no només perquè era encertada sinó perquè no semblava haver-n'hi una altra. No ha sigut aquest un festival ple d'interpretacions masculines destacables. De fet, ha tingut més aviat poc a destacar. L'èxit d'un certamen cinematogràfic es mesura tant per la quantitat de pel·lícules excelses com per la d'obres fallides. Aquest any a la Berlinale hi va haver molt poques de les primeres, i massa de les segones.