La Berlinale reflexiona, sense brillantor, sobre el passat i el present d'Europa

Està bé que la Berlinale onegi la bandera europeista. Considerant on va néixer i en quina època –a principis de la guerra freda–, és lògic que el festival se senti inclinat a meditar sobre la història d’Europa i les tensions que pateix. Però donar prioritat a certes pel·lícules només pel seu tema té un preu, perquè a vegades el cine polític s’ocupa tant de ser polític que s’oblida de ser cine, o almenys bon cine. I això queda clar observant dues de les candidates a l’Ós d’Or presentades ahir.

Alone in Berlin parla del nazisme i potser és això el que millor explica la seva presència en la competició, perquè per una altra banda és incapaç de fer-ho eludint el maniqueisme o insuflant al relat certa tensió dramàtica. En realitat, la tercera obra com a director de l’actor francès Vincent Perez atresora mèrits purament cosmètics: és el tipus de pel·lícula que confia en el fet que la reconstrucció d’època i el vernís de rellevància aportat pel seu assumpte (un matrimoni alemany, encarnat per Emma Thompson i Brendan Gleeson, que es passa a la resistència contra Hitler arran de la mort del seu fill al camp de batalla) facin tota la feina.

EUROPA EN UN GRATACEL / El bosnià Danis Tanovic sempre ha sigut un director tan políticament militant com narrativament bast. I això és així fins i tot en la seva primera i millor pel·lícula, En tierra de nadie: li traiem l’encertada sàtira antibèl·lica i ¿què en queda? Un duel a mort entre el didactisme i el sentimentalisme.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El seu nou treball, Muerte en Sarajevo, transcorre en un hotel de la capital de Bòsnia que és un negoci endeutat, amb un cap abusador i uns empleats ofegats. Però no és només un hotel: és una metàfora. ¿De què? Una pista: es diu Hotel Europa. I Tanovic converteix la passejada pel recinte en una mera successió de discursos sobre el continent i els Balcans, verbalitzats directament a càmera pels experts que entrevista un noticiari, un actor que assaja un monòleg o bosnians i serbis que discuteixen entre si. Podria haver rodat un pla fix de si mateix explicant les seves reflexions sobre l’assumpte i no hauria resultat menys subtil.

Tots aquests sermons retraten un cineasta ple de fúria que no sap canalitzar-la. Tanovic ataca els serbis, i els bosnians, i Merkel, i a tots, però no sembla saber amb quin fi. Sembla un nen que es baralla donant cops amb la mà en l’aire, incapaç de comprendre que la força, si no va ben enfocada, no serveix de res.