'Midnight special', una carta d'amor a Carpenter i Spielberg

Quan es va saber que la nova pel·lícula d’un director adoptat pel festival de Cannes com Jeff Nichols competiria al de Berlín, molts ho van interpretar com un mal senyal. L’anunci, a més a més, va arribar mesos després que l’estrena del film es posposés del novembre del 2015 al març del 2016, època de l’any que la cartellera nord-americana reserva per deixar anar llast. Aprofundint-hi una mica, aquestes inquietuds queden explicades: Midnight special és el que es coneix com un cul d’en Jaumet.

Es tracta de l’homenatge de Nichols a certa ciència-ficció dels 80 i en particular a tres títols: Starman, Encontres a la tercera fase i E.T., l’extraterrestre. «M’encanten l’aspecte i l’esperit d’aquelles pel·lícules, i és el que he volgut emular», explica el director. «Són magistrals transmetent misteri i a la vegada capacitat per commoure». Midnight special és la història d’un pare que fuig amb  el seu fill després de descobrir que el xaval té poders sobrenaturals. Desvelar que aquestes habilitats inclouen el llançament de rajos de llum blava pels ulls no és cap espòiler perquè es pot veure al tràiler; desvelar l’origen de la llum sí que ho és i, per tant, fins aquí podem llegir.

Notícies relacionades

Jeff Nichols: "No aspiro a ser Malick, em conformo sent jo mateix"

Amb el peu esquerre

Sigui com sigui, Midnight special va més enllà de la mera devoció als citats referents en la mesura que també connecta amb dues de les magnífiques obres prèvies de Nichols, i no només perquè totes elles les protagonitza Michael Shannon. Com a Take shelter (2011), ens mostra un home que mira cap al cel buscant-hi respostes; com a Mud (2012), parla d’un nen que mira de sobreviure en el violent món adult. De la comparació, tot sigui dit, no en surt del tot ben parada. Per un costat li falta la subtilesa de Take shelter, que deixava al nostre criteri decidir si el seu assumpte era l’Apocalipsi o una ment malalta (o totes dues), i per un altre no té la fluïdesa de Mud combinant els elements de cine negre amb els de conte fantasiós.

En aquest sentit, Midnight special funciona molt millor en la seva primera meitat, mentre es mou entre sectes i persecucions i codis secrets, que no pas a partir del moment en què  Nichols comença a explicitar el seu amor per John Carpenter i Steven Spielberg. Perquè en el seu viatge enrere en el temps prescindeix de la distància irònica (afortunadament) però també de la ingenuïtat que els seus models sí que tenien (a aquestes altures fa temps que la ingenuïtat va morir). I, sobretot, perquè no sembla del tot còmoda en la seva pròpia pell, com un tebeo que potser preferiria tenir tapes dures.