RESCAT LITERARI

James Bond, al natural

Les 12 novel·les i els dos llibres de relats d'Ian Fleming que conformen les aventures originals de 007 es publiquen a Espanya per primera vegada sense censura i amb noves traduccions

"Sento que la seva fama no durarà gaire", va dir l'escriptor anglès sobre el seu immortal personatge poc abans de morir d'un infart el 1964

fcasals32421027 icult ian fleming160115180359

fcasals32421027 icult ian fleming160115180359

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

Passa molt de tard en tarde. Un personatge neix, es fa, creix i arriba tan lluny com el seu creador mai podria haver imaginat. Es torna autònom. Germina en la imaginació d’un públic amplíssim, connecta amb les seves fantasies i s’instal·la còmodament en l’imaginari del gaudi col·lectiu. Va passar amb Sherlock Holmes a finals del segle XIX i va tornar a passar a mitjans del passat amb James Bond. ¿Algú recorda que darrere del personatge hi havia un escriptor, el seu creador, Ian Fleming? Perquè sí, abans que criatura de pel·lícula, Bond, James Bond, ho va ser de novel·la, de novel·la pulp, llibres d’estació de tren llavors, ara d’aeroport, d’un sol ús, amb aquelles típiques frases que sonen a fuetada i una absència total de molesta psicologia. El mateix Fleming (Londres, 1908 – Canterbury, 1964), un noi de casa bona que s’havia educat a Eton i que en privat solia fustigar-se amb l’autocrítica, no donava un duro per la pervivència del seu heroi: «Sento que els meus llibres estan perdent empenta i que la seva fama no durarà gaire», va dir poc abans de la seva prematura mort el 1964, a 56 anys. Va ser un infart treballat a consciència a base d’una ampolla de ginebra i 70 cigarrets diaris. I no podia equivocar-se més amb allò de la posteritat. Bond el sobreviu amb tota la força.

    Dotze novel·les i dos llibres de contes formen el corpus original de les novel·les bondianes. Es van traduir a Espanya als anys 60, arran  de les estrenes de les pel·lícules de Sean Connery, en versions no molt cuidades i clarament podades de les seves intenses, encara que –no ens hem de fer il·lusions– no gaire explícites escenes eròtiques. I així van anar reeditant-se fins fa uns 15 anys. En l’actualitat eren introbables, com constata l’editor Francisco Calderón, que les va buscar en va perquè li venia de gust llegir-les en els mesos previs a l’estrena de Spectre. D’aquí ve que es decidís a publicar-les amb noves traduccions i sense retallades al seu segell, Ecc, especialitzat fins llavors en còmic. 

    Així, al mes de desembre van aparèixer Casino Royale i Vive y deja morir, ara acaba de fer-ho Moonraker, i a partir d’aquí se’n publicarà una cada dos mesos. El bonus track per a l’aficionat és el relat 007 a Nova York, que no s’havia traduït mai al castellà i que veurà la llum l’octubre del 2017 inclòs al volum Octopussy. «No sé per què no es va traduir en el seu moment, perquè el relat no em sembla que sigui més escabrós que la resta. Potser els censors van veure fantasmes on no n’hi havia», comenta Calderón.

«LECTOR HETEROSEXUAL»

Notícies relacionades

Per a aquells que no hagin llegit mai una novel·la de Fleming potser el primer que percebran als textos originals (escrits a tota pastilla per un Fleming al qual només  interessava atrapar el lector, i més concretament el «lector heterosexual de sang calenta») és, segons l’editor, «que el Bond literari ofereix una visió més realista del personatge. A 007 solen atrapar-lo, s’equivoca, plora i per descomptat no és gens perfecte». De fet, en molts aspectes, especialment en l’acarnissament cruel dels brètols, les pel·lícules de Daniel Craig li semblen a Calderón més fidels a l’original, «encara que algun espectador hagi pensat que al guionista se li ha escapat la mà». Tampoc serà estrany que al lector se li escapi un somriure torçat davant la col·lecció de tòpics (molts insultants dirigits a personatges femenins o negres) dels llibres, que sobrepassen sense vergonya la frontera d’allò que és políticament correcte. Igual que el primitiu Mike Hammer, el Bond de les novel·les no té cap mena de mania a dedicar aquesta perla a la dona amb qui unes quantes hores abans havia pensat casar-se: «La molt bandarra està morta».

    I després hi ha, naturalment, el toc Fleming, aquella capacitat de captar l’atenció que va fer que escriptors com Somerset Maugham o Raymond Chandler el llegissin amb gust. ¿En què consisteix? Umberto Eco, que també es va rendir als seus encants, va intentar definir-ho així: «Fleming escriu bé en el sentit més banal i honest del terme. Té ritme, netedat i fins i tot cert gust sensual per la paraula. Això no significa que sigui un artista, però per descomptat té art».