Anar al contingut

ADÉU A UN GRAN DE LA MÚSICA

Mor David Bowie, el visionari pop

El cantant britànic mor als 69 anys d'un càncer contra el qual feina 18 mesos que batallava en silenci

Jordi Bianciotto

  / AP / ANTHONY DEVLI

Un repàs de la vida de David Bowie
32372989 60
File photo of David Bowie performing during a concert in Vienna

/

L'enigma que envoltava el nou disc de David Bowie, ‘Blackstar’, publicat divendres passat, dia del seu 69è aniversari, ja ha sigut desxifrat d'una manera tràgica: l'autor de ‘Space oddity’, ‘Life on Mars', ‘Fame’, ‘Heroes’ i tants altres clàssics de l'era pop feia 18 mesos que estava malalt d'un càncer que va afrontar amb severíssima discreció i que va acabar amb la seva vida aquest diumenge a la nit. Com si fos una sinistra ‘performance’ final, aquest treball adquireix ara un altre significat, és el “regal de comiat”, ha assenyalat el seu productor, Tony Visconti, d'un creador que en els seus últims dies va transformar en material inspirador la seva convivència amb les tenebres.

He always did what he wanted to do.  And he wanted to do it his way and he wanted to do it the best way.  His death was...

Posted by Tony Visconti on dilluns, 11 de gener de 2016

Ara ja sabem cap a quin llindar apuntava aquesta estrella negra, el color no només de la portada del disc sinó de tot el seu interior, del compacte i del llibret, textos i crèdits inclosos, en una superposició cromàtica que en dificulta la lectura. Bowie no ens ho havia posat fàcil en aquesta obra bella però inquietant, però el seu decés ajuda a entendre una mica més algunes de les seves pistes més fosques, l'obertura somiadora, apel·lant al “dia de l'execució”, o el ‘Lazarus’ que al·ludeix a la resurrecció bíblica, i en què en la lletra se situa al cel, assumint “ferides que no es poden veure”, “sense res a perdre”, disposat a ser “lliure com un ocell blau”.

El seu videoclip, en què canta amb una bena als ulls, la setmana passada era inquietant; vist ara, gela la sang. “La seva mort no ha sigut diferent de la seva vida, una obra d'art”, afegeix la colpidora nota de Visconti, en què confessa haver sabut des de fa un any que aquest seria el desenllaç, i revela que Bowie “va fer ‘Blackstar’ per a nosaltres”.

UN CREPUSCLE CONSCIENT

També s'entén més que el cantant rebutgés les entrevistes (ja va ser així amb ‘The next day’, fa tres anys, però ara, amb més motiu: aprofundir en el treball sense revelar la malaltia no hauria tingut sentit), i que Visconti indiqués a la revista britànica ‘Mojo’ que ‘Blackstar’ és un disc que “procedeix d'un espai diferent”. Sí, ve del pressentiment del final, del diàleg íntim amb la mort. D'un crepuscle al qual Bowie es va resistir, diu la nota feta pública a través del perfil del cantant a Twitter, durant aquest any i mig “amb valentia”.


Així com altres figures del pop i el rock poden ser associades fàcilment a una imatge precisa, a un moment revelador o d'esplendor, amb Bowie l'exercici es complica, ja que va fer de la metamorfosi constant la seva raó de ser, d'aquí ve el seu sobrenom de camaleó. Va ser mod, breument, a mitjans dels 60, es va transformar en ‘folk singer’ amb deliris còsmics (‘Space oddity’) i va renéixer com a androgin esteta pop amb el seu primer gran àlbum, ‘Hunky dory’ (1971). Després, la fama glam al voltant de ‘Ziggy Stardust’ i un trànsit cap als 80 de vertigen: el futurisme orwel·lià de ‘Diamond dogs’, el gir funky soul de ‘Young Americans’, la transició expressionista de ‘Station to station’, la trilogia avantguardista i electrònica amb seu a Berlín (‘Low’, ‘Heroes’, ‘Lodger’) i el seu últim clàssic, el llunàtic ‘Scary monsters’ (1980), encapçalat per un ‘Ashes to ashes’ en què reapareixia el Major Tom de ‘Space oddity’ i amb un avançat videoclip que va dirigir David Mallet.

ESPLENDOR ALS ANYS 70

Art pop com a reflex del signe dels temps i en una versió expansiva, refinant el comportament escènic (Bowie va fer classes de dansa i mim amb Lindsay Kemp), donant al concert un calat teatral (la seva gira ‘Diamond dogs’, de 1974, exerciria una influència en la moderna noció de xou de Madonna i els seus successors) i dibuixant un personatge allunyat de la realitat, l'alienígena sexualment ambigu al qual ningú se li va acudir mai demanar-li una cançó costumista ni amb consciència social. Bowie, capaç d'adaptar Jacques Brel i Dimitri Tiomkin, de cantar amb Bing Crosby (‘El petit tamboriner’), d'acostar-se al cabaret, i de provocar-nos amb referències a l'estètica nazi, sempre va estar en una dimensió galàctica, i quan va procedir a baixar al nivell terrestre, als 80, l'operació no li va anar bé.

'The next day' el va recuperar per sorpresa com a creador el 2013 i 'Blackstar' no era un altre retorn sinó el seu comiat 

Sí, hi ha uns anys daurats de Bowie acotats a la dècada dels 70 i rodalia. I després, dos canvis bruscos. El 1983, ‘Let’s dance’ el va convertir en astre pop ‘mainstream’ i va obrir el seu període més discutit, en què, segons va confessar temps després, va perdre el control de la seva carrera, confós per les xifres de vendes i els estadis plens. No obstant, és possible localitzar expressions d'interès entre aquella producció amb vistes al ‘hit parade’: ‘This is not America’, amb Pat Metheny; ‘Under pressure’, amb Queen, o la intrigant ‘Loving the alien’, peça que Bowie va rescatar en versió despullada, a veu i guitarra, en la seva última gira, ‘Reality’ (2003-04), com volent dir als seus fans: “Ei, aquesta era bona encara que la producció no li fes justícia”.

CREADOR INFLUENT

L'altre canvi va arribar als 90, quan va intentar per tots els mitjans recuperar un prestigi potser no perdut però sí qüestionat. El grup Tin Machine, del qual pretenia ser un membre més, no va arribar gaire lluny, encara que va recordar que, fins i tot en un moment baix, era capaç de predir tendències: un rock de garatge protogrunge. Després, una sèrie de discos canviants, basculant entre el ciberfunk i un rock novament explorador a través de l'intimisme pop i el drum’n’bass, recuperant el pols en part mentre reivindicaven els seus èxits des de Nirvana (que va adaptar ‘The man who sold the world’) fins al Brit-pop en ple, passant per incipients cultes a les files industrials, electròniques i gòtiques.

La seva crisi cardíaca del 2004, quan va haver de suspendre la seva última gira a Alemanya, va precedir un retir dels escenaris que es va revelar definitiu. ‘The next day’ (2013) el va recuperar per sorpresa com a creador, i ‘Blackstar’, ja podem afirmar-ho, no era un altre retorn sinó el seu comiat. Un disc pel qual sembla passejar lànguidament com un espectre, camí d'una última residència en què potser l'espera el seu amic i enemic Lou Reed, que ens va deixar fa poc més de dos anys. Bowie se'ns en ha anat i, amb ell, una altra pedra angular d'una era.

0 Comentaris
cargando