David Bowie revifa el seu enigma

El cantant anglès torna amb el majestuós i experimental 'Blackstar'

El disc està gravat amb músics de l'escena jazzística de Nova York

jgarcia32308557 imagen promocion david bowie160105170359

jgarcia32308557 imagen promocion david bowie160105170359 / IMAGEN PROMOCION DAVID BOWIE

5
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Bowie ara només trenca el silenci quan estima que té alguna cosa a dir, sense atendre urgències promocionals ni un afany de presència en els mitjans, i la seva nova obra ens el mostra en mode explorador, establint aliances amb músics de jazz sense tocar jazz, creant composicions llargues, alienes als cànons radiables i plenes de missatges en clau. L’enigma comença en el mateix títol, una estrella negra de cinc puntes, pronunciable com a Blackstar, sant i senya per introduir-nos en una obra que fon angoixa i melancolia, fruit d’un visionari de l’era rock que ronda la setantena.

    Blackstar veurà la llum aquest divendres, dia en què Bowie compleix 69 anys, i és la seva segona obra després del lànguid retir precipitat per la seva crisi cardíaca del 2004. Si a The next day (2013) va buscar la complicitat de músics de confiança, a partir del nucli de la seva última banda, aquí trenca amb la seva família de col·laboradors amb l’alta excepció del productor, Tony Visconti, còmplice intermitent des del llançament de Space oddity (1969). De la seva mà ha construït un disc que per la seva curta durada, 42 minuts, set cançons, l’acosta a un altre clàssic, Station to station (1976), àlbum amb el qual comparteix cert esperit desemparat, metafísic, i un joc de contrastos entre el múscul rítmic i l’abstracció avantguardista. I igual que aquell àlbum, Blackstar s’obre amb una llarga peça-locomotora que ronda els deu minuts.

NOVES FRONTERES / Aquest Bowie pot evocar aquí i allà altres versions de si mateix, en particular l’aventurer dels últims anys 70, però Blackstar no és una obra nostàlgica ni un refregit d’èxits passats, sinó que apunta desesperadament a nous, ignots, confins. Amb una actitud que sembla acostar-lo més que mai al seu admirat Scott Walker a través de peces amb tendència al misteri, de clima envoltant i llenguatge críptic, però a la vegada dotades de melodies elegants en les quals lluir carisma vocal.

    Els orígens de Blackstar passen per Maria Schneider, amb l’orquestra de la qual Bowie va gravar, el 2014, la peça Sue (Or in a season of crime), amb aires jazzístics de cine negre, per a l’antologia Nothing has changed. En els dies previs a la gravació, Schneider el va animar a anar a un club de jazz de Manhattan, el 55 Bar, on actuava el quartet del saxofonista Donny McCaslin. 

    Impressionat pel que hi va veure, Bowie li va enviar deu dies després un correu electrònic a McCaslin convidant-lo a participar en aquella sessió emportant-se amb ell el seu bateria, Mark Giuliana. Més endavant, el gener del 2015, McCaslin i el seu grup al complet van ser convocats per començar a gravar un disc sencer, tasca a la qual es va sumar només un músic de l’òrbita pop, James Murphy (LCD Soundsystem), que toca percussions en dues peces.

     Blackstar va ser concebut, segons explica Visconti a la revista britànica Mojo, com un disc de rock tocat per músics de jazz, d’un jazz modern que supera la recreació bebop. Si bé The next day va ser una sorpresa, Bowie ja havia manifestat en el seu entorn la seva intenció de fer un altre nou disc, que s’ha fet realitat en un moment en què l’artista es mostra particularment actiu: una de les noves cançons, Lazarus, dóna títol a un musical de l’off-Broad­way escrit per ell mateix juntament amb l’irlandès Enda Walsh. 

    L’autor de Heroes, que ja no concedeix entrevistes perquè considera que les seves cançons parlen per ell, torna a burlar així la idea del retir amb una obra que transpira vitalitat i inquietud creativa, un treball difícil de desencriptar en el pla líric, amb el qual els bowieòlegs podran traçar les seves teories llegint entre línies. Aquesta és l’anàlisi del disc cançó per cançó:

‘BLACKSTAR’

3El nou disc de Bowie s’obre amb aquesta composició de 9 minuts i 58 segons, que avança des d’un ambient claustrofòbic, sobre ritme sincopat, obrint-se pas entre plecs melòdics amb traços exòtics. «A la vila d’Ormen segueix dreta una espelma solitària / I, al centre de tot, els teus ulls», canta Bowie amb un aplom litúrgic, com conduint un ritual ocultista. «El dia de l’execució només les dones s’agenollen i somriuen / I, al centre de tot, els teus ulls». Una majestuosa, inquietant, obertura amb signes apocalíptics i pistes de ciència-ficció.

‘TIS A PITY SHE WAS A WHORE’

3Apuja el tempo en una peça que evoca l’obra de teatre del segle XVI Llàstima que sigui una puta, del dramaturg John Ford. Ritme musculós i metalls amb tendència histèrica. Amb aire de rèplica enfosquida a aquell Looking for Lester, del (oblidat) disc Black tie white noise (1993).

‘LAZARUS’ 

3Bowie, embalat com a crooner en una peça reposada en què assegura arrossegar «ferides que es poden veure» i «un drama que no es pot robar». El cantant firma una tornada cerimoniosa amb reminiscències de Slip away (Heathen, 2002) i un fogós crescendo pilotat pel saxo de McCaslin.

‘SUE (OR IN A

 SEASON OF CRIME)’

3Una nova versió, reduïda (tres minuts menys) de la peça publicada en el recopilatori Nothing has changed (2014). Ara resulta una cançó més tempestuosa i sufocant, sobre una base rítmica poderosa i amb un Bowie que extrema la seva sensació d’urgència. Inclusió justificada.

‘GIRL LOVES ME’

3Una cançó d’aspecte més lleuger que té alguna cosa de pervers al seu interior, en aquella tornada alegre però també diabòlica i amb un text saltador que incorpora ingredients de La taronja mecànica i així mateix de l’argot gai londinenc polari. Bowie apunta un misteriós interrogant final: «¿A on dimonis se’n va anar el dilluns?»

‘DOLLAR DAYS’

3Prolonga i aprofundeix aquesta seqüència més lleugera amb un inesperat tacte acústic, encara que va guanyant corpulència (i bufera de saxo) al tram final, coronat amb un empelt de drum’n’bass que enllaça amb la cançó final. Delicada línia melòdica, que entronca amb el Bowie dels primers temps i que suposa un illot en el context d’aquest disc de textures denses.

Notícies relacionades

‘I CAN’T GIVE EVERYTHING AWAY’

3Un punt final àlgid, amb una tímida harmònica il·luminant el camí (com a A new career in a new town, de Low, 1977), i un ritme inquiet en què emergeix la guitarra de Ben Monder, filla del Robert Fripp de Heroes. Bowie tanca el disc com si es recreés en el seu personatge. «Dient més i significant menys / Dient no però volent dir que sí / Això és tot el que sempre he volgut / Aquest és el missatge que he enviat». 

Temes:

David Bowie