El món és un escenari

«El món és un escenari, i tots els homes i dones són actors; tenen les seves entrades i les seves sortides, i un home pot representar molts papers». Les paraules que William Shakespeare va posar en boca de l’assistent del duc Frederic a la comèdia Al vostre gust tenen avui la mateixa aguda vigència que fa quatre segles, i només cal dedicar un pensament a les vodevilesques escenes que en les últimes setmanes ens està deparant l’actualitat política, tant catalana com espanyola, per reconèixer i admirar el geni profètic del Bard de Stratford. Mentrestant, els responsables de les principals institucions culturals del país esperen l’incert desenllaç de l’obra (¿serà una comèdia? ¿serà un drama?) per saber a què atenir-se.

El món és un escenari, i en l’any que ara estrenem, en aquest escenari es representaran, sobretot, obres de Shakespeare. No podia ser d’una altra manera, ja que el 3 de maig es compliran 400 anys de la mort del dramaturg anglès. Aniversari rodó. Així que el que ara toca és, com deia aquella picardiosa cançó de Cole Porter, «desenterrar» el nostre Shakespeare. Els anglesos s’hi han posat amb afany, amb un programa de reedicions, exposicions, representacions, projeccions, conferències i celebracions diverses aclaparador. L’aportació catalana serà, és clar, molt més modesta, però a Barcelona el 2016 s’ha obert i es tancarà amb el Bard: des d’El rei Lear de Lluís Pasqual i Núria Espert, que aquests dies es representa al Lliure de Montjuïc, fins a la reposició, a finals d’any al TNC, de l’exitós Molt soroll per no res d’Àngel Llàcer i Manu Guix, passant per l’estrena, al Lliure de Gràcia, del Hamlet de Pau Carrió.

Com ens han ensenyat aquest mateix any Jordi Balló i Xavier Pérez en el seu lluminós assaig El mundo, un escenario, l’alè de Shakespeare va molt més enllà dels escenaris i insufla vida a la major part de les ficcions audiovisuals contemporànies, de manera que caldrà buscar també l’empremta del dramaturg en les principals estrenes que ompliran el nou any cinematogràfic. En aquest cistell destaquen les noves pel·lícules de cineastes consagrats com Quentin Tarantino (el western Los odiosos ocho), Alejandro González Iñárritu (que amb El renacido aspira a endur-se l’Oscar per segon any consecutiu), Martin Scorsese (Silencio), els germans Coen (el pèplum ¡Ave César!) i Todd Haynes (Carol), entre altres, així com els retorns de Pedro Almodóvar (que torna al melodrama amb Julieta) i de J. A. Bayona (l’adaptació del best-seller de Patrick Ness Un monstre em ve a veure).

Gires colossals

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Un artista tan decididament shakespearià com David Bowie (va incloure diversos versos de La tempesta al seu clàssic Station to station) obrirà la temporada de pop amb el llançament de Black star. Però, més que en les novetats discogràfiques, les mirades estan posades en l’activitat musical en directe, amb menció especial per a les colossals gires d’Adele i de Coldplay, que ocuparan per assalt l’Anell Olímpic de Montjuïc entre el 24 i el 27 de maig.                                                                                                                                                              

Shakespeare no estarà sol a la cambra de les grans efemèrides. Li faran companyia Ramon Llull, de la mort del qual es compleixen 700 anys, i, per descomptat, Miguel de Cervantes, que va morir tot just uns dies abans que el dramaturg anglès. Les tres commemoracions marcaran també una temporada editorial en què veurà la llum la nova novel·la de Mario Vargas Llosa. I aquest és un moment que el sector espera amb perversa expectació, ni que només sigui per veure si el premi Nobel acaba promocionant el seu llibre a les revistes del cor. Un argument del qual Shakespeare hauria tret or.