Estopa: "El Sant Jordi és el nostre Camp Nou"

Amb 'Rumba a lo desconocido’, Estopa torna al seu hàbitat natural, el Palau Sant Jordi, i per partida doble: entrades esgotades per al concert d’avui (21.00 hores) i una nova cita anunciada per al 15 d’octubre del 2016 amb què tancaran la gira. Després dels seus recitals en teatres de l’any passat, el duo de Cornellà aterra en un escenari icònic en la seva carrera. Parlem amb David Muñoz.

–És el seu setè Sant Jordi des que es van estrenar, el 2001. ¿És possible establir una relació emotiva amb un espai per a més de 17.000 persones?

–Sí, és clar, per a nosaltres és jugar a casa. El Sant Jordi és el nostre Camp Nou i flipem amb això. Aquesta és la vegada que hem venut les entrades amb més antelació i s’han hagut d’obrir uns laterals de les grades perquè hi càpiga més gent.

–Hi ha una mística dels locals petits i acollidors enfront dels macroescenaris, suposadament freds i impersonals.

–Al Sant Jordi hem creat un ritual que ja tenim assajat, amb una interactivitat, una comunicació especial. D’altra banda, poca gent és profeta a la seva terra...

–Estopa trenca aquesta dita.

–Home, doncs sí. Som 'provetes'.

–I potser es podrien atrevir amb l’Estadi Olímpic.

–Ui no, no, això és per a guiris. Preferim fer el nostre Sant Jordi i després un altre abans que això. El Sant Jordi és perfecte per a nosaltres.

–De la gira acústica en teatres, sense músics de suport, ¿què n’han tret en clar?

–Tocar en teatres era tot un repte. La gent sap que les nostres cançons neixen de dues guitarres, i fer això era arriscat. Però ja teníem ganes de tornar a fer concerts tocant el disc tal com sona. Perquè el disc el fem pensant en això, sense veus búlgares, ni 18 guitarres elèctriques, perquè després en el concert notes que hi falta alguna cosa. I és al revés, nosaltres volem donar una miqueta més que en el disc. No fem versions de les nostres cançons, fem la cançó. Excepte alguna d’antiga, com 'La raja de tu falda', que toquem com una cúmbia.

–El nou treball es titula 'Rumba a lo desconocido' però en canvi suposa una tornada, tècnicament perfeccionada, als seus patrons sonors, sense, per exemple, experiments electrònics.

–El títol es refereix a nosaltres, al fet que ens hem posat els nostres vestits de superheroi per anar cap al desconegut, que és el moment en què vivim. Que continuem vivint això és una cosa que jo no m’esperava. I cada any ens en alegrem més, i ens transmet una pau interior al·lucinant. Potser és egocentrisme… 

–Sempre pensen: «La pròxima vegada no omplirem».

–Sí, tenim dubtes. No sé si són sans, però hi són. Amb el primer disc ja dèiem: «el segon vendrà però per inèrcia», «el tercer ja no agradarà»... I mira... No som els Rolling Stones però tampoc uns xitxarel·los. 

–A 'Gafas de rosa' ironitzen amb els que viuen d’esquena a la realitat col·lectiva. ¿No es podien permetre treure un disc sense cap al·lusió a la crisi, la corrupció...?

–No podia ser, però si ens surt alguan cosa és de cor. Aquesta cançó és un toc d’atenció sobre l’alienació. És com una droga, i és graciós que jo digui «no a les drogues» [riu], però és perillosa perquè ens converteix en soma, com a 'Un món feliç', d’Aldous Huxley. El soma és el futbol, el 'Sálvame'... Coses que estan molt bé per relaxar-se, però que oculten temes. Hi ha gent que se sap l’alineació del Barça del 80 i tants i després no coneix cap punt de l’última reforma laboral. 

–Però ¿no adverteix una renovada politització en l’ambient?

–Sí, i això és bo. Jo sempre he viscut la política intensament i crec que tothom té gairebé el deure de participar en la vida social i de no seguir allò de «la política, per als polítics», un missatge molt franquista. Que cadascú tingui la seva opinió, independentista, o no, o d’esquerres, o liberal. Està bé. I jo, ara per ara, no he vist a ningú arribar a les mans.

–Les noves cançons, ¿les van crear pensant a interpretar-les en espais grans?

–Crec que sí, jo ja me les imaginava. I, bé, les hem viscut en els recitals de Granada, Màlaga… i en la gira americana. 

–¿És l’Argentina el país llatinoamericà on tenen més públic, seguint l’estela de Serrat?

–No està malament seguir els seus passos, però això són paraules majors. Feia temps que no anàvem a Xile i ens hem endut una sorpresa. Hi va haver un moment que van trencar el cordó de seguretat i gairebé ens maten…

Notícies relacionades

Estopa: "Abans érem més xulets"

El #MeToo dels nens

–Al Sant Jordi hi haurà alguna cosa més que música, també una escenografia.

–Hi ha unes pantalles que es mouen i una mena d’ovni molt estrany… Com de ciència-ficció, surrealisme. Però prefereixo no avançar res.