Anar al contingut

Salman Rushdie «Si tens por no has d'escriure llibres»

ELENA HEVIA / MADRID

Hemingway va parlar d'«elegància sota pressió» com un estil de vida, però ningú millor que el britànic Salman Rushdie (Bombai, 1947) per defensar la divisa. No només perquè és el més famós i carismàtic escriptor que l'islamisme va posar al centre de la seva diana sinó perquè ni un sol dia, en les hores que dedica a l'escriptura, ha deixat que aquest pes l'acovardís. Demà l'autor parlarà a pit descobert al CCCB barceloní coincidint amb la sortida de la seva nova novel·la, la número 11, Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits (Proa / Seix Barral). L'autor torna a adoptar el paper de Xahrazad masculí -com ella també Rushdie associa la narració amb la supervivència- per a un desaforat i divertit llibre que a manera de caixes xineses és capaç d'unir el pensador andalusí Averroes amb els yinns -aquells genis lúbrics que apareixen a Les mil i una nits-, els superherois dels còmics o Harry Potter en un grotesc Nova York de malson.

-¿Què ha passat a la seva vida perquè decidís abordar un llibre tan excessiu i de celebració de la vida?-Després de descriure en les meves memòries, Joseph Anton, els detalls de la meva persecució, vaig sentir que m'havia alliberat d'un llast que vaig carregar durant 20 anys. Vaig recordar els contes que el meu pare em llegia abans d'anar a dormir, Les mil i una nits, una edició meravellosa que ara tinc jo. El que vaig fer va ser posar-los en col·lisió amb el Manhattan d'avui en dia. Avui Nova York està poblat per escriptors de tot el món que porten les seves històries del Vietnam, la Xina o la República Dominicana i les converteixen en americanes. I jo, que visc en aquesta ciutat des de fa 16 anys, vaig pensar que podia fer el mateix.

 

-El llibre transmet la idea que en el fons, totes les històries són la mateixa. Ja sigui els mites musulmans, la Bíblia o les històries de superherois. Totes neixen d'un mateix magma.-Som la mateixa espècie, així que se'ns acudeixen les mateixes coses. Els donem diferents noms però en essència totes les històries parlen del mateix. La funció d'aquestes històries és concentrar la veritat en paquets molt petits. No sé per què però les històries dels yinn, aquests déus pagans amorals, sembla que encaixen perfectament amb el món actual.

 

-¿I així Superman o Batman serien la resposta actual a aquells éssers mitològics?-Bé, en el món dels superherois tot és menys ambigu. N'hi ha molt pocs que ho siguin perquè van ser inventats com una resposta popular a l'auge del nazisme. Jo també vaig créixer llegint aquestes històries i conec la diferència entre la kriptonita verda i la vermella.

 

-Un altre dels personatges del llibre és Ibn Rush, a qui Occident coneix com a Averroes, el filòsof que defensava la raó davant de la irracionalitat religiosa. ¿S'hi identifica?

-El meu pare va decidir adoptar el seu cognom, Rush, com a homenatge. I com més llegeixo i estudio Averroes més identificat m'hi sento. No només per les seves idees sinó per les similituds en les nostres vides. El meu pare va morir molt abans que la problemàtica de la meva feina esclatés, però el llegat que em va deixar en aquest cognom és molt important. Només me'n vaig adonar quan ja era massa tard per explicar-l'hi.

-¿Podria dir-se que aquest cognom és el seu particular vestit de Superman?

-Sí (riu). És com si el meu pare m'hagués enviat un missatge des de la tomba. Averroes va ser molt poc reconegut per la tradició musulmana i molt influent en la cristiana. En el fons jo em sento així també. És una mica estrany ser tan rebutjat i demonitzat per la tradició oriental, que és en part responsable que jo sigui qui sóc, i alhora tan acceptat i reconegut a fora d'aquesta.

-Al llibre, Averroes assegura que en el futur la religió farà que l'home s'aparti de Déu. ¿Ho subscriu?

-Això ho vaig inventar jo. No sóc una persona religiosa. No ho he sigut mai. De petit, el límit de la religió a la meva família era no menjar porc. Després en la meva vida personal he vist, desgraciadament, el poder de la religió per fer mal. Els meus llibres, temo, no tendeixen a tractar-la especialment bé.

-¿M'equivoco si dic que és la seva obra amb més càrrega sexual?-Hi ha moltíssim més sexe en aquesta novel·la que en la totalitat dels meus llibres. Però hi és per un propòsit còmic que no sempre s'ha entès. Un grup de crítiques, dones, es va burlar de mi perquè vaig descriure Averroes, un home sexagenari com jo, en una tòrrida escena de llit amb la yinn protagonista, una dona molt bonica i aparentment jove, encara que en realitat és més vella que els dinosaures. Així que l'Averroes / Rushdie de qui elles es reien era en realitat el toy boy de la dona. (Riu molt complagut).

 

-Hi ha una oposició molt curiosa en la novel·la que relaciona fanatisme amb repressió sexual. És inevitable pensar en els joves, orientals i occidentals, que avui abracen el gihad.-Aquesta idea s'utilitza al llibre de manera humorística però sí, hi ha llocs al món on els joves tenen poques oportunitats d'accedir a vides normals en les quals poder-se enamorar, casar i tenir fills. A ells el gihad els ofereix un tipus de glamur vinculat a la revolució. Òbviament, aquesta regla no es compleix sempre, seria massa fàcil. El que s'escapa de la meva entesa és el que les impulsa a elles, a les dones, perquè la vida que fan allà és absolutament terrible.

 

-¿A l'hora d'escriure no ha tingut mai por? Llegint els seus llibres no es detecta.-Si tens por no has d'escriure llibres. Jo escric llibres. Escriure llibres amb por al seu interior és molt pitjor que no escriure'n. No pots culpar un mal escriptor de ser-ho perquè aquesta és la mesura del seu talent, però l'autor que s'autocensura n'és absolutament responsable. La literatura és plena d'autors que s'han enfrontat a una opressió terrible. Per exemple Mandelstam i el seu poema contra Stalin que li va valer ser enviat als camps de treball. O Lorca, que es va pronunciar contra la falange i va ser assassinat per aquest motiu. Jo l'únic que intento és seguir aquestes empremtes. Fer la meva feina, sense que m'influeixi aquesta por desmesurada que hi ha al meu voltant.

 

-¿Hauria pogut escriure aquest llibre tan bigarrat i caòtic en un altre lloc que no fos Nova York?-Jo volia escriure sobre Nova York perquè és la ciutat que m'ha acollit i amb la qual em sento més profundament connectat. És un dels creuaments globals més grans que existeixen. La història de cada un de nosaltres pot acabar d'una manera o altra en un taxi a Nova York. Allà un taxista de l'Azerbaidjan t'explicarà la seva història. Un altre, d'un país del qual no has sentit mai parlar, et revelarà que el seu pare era el ministre d'exteriors... En un restaurant pots trobar algú que va cuinar per al Xa de Pèrsia. Sí, suposo que hauria sigut possible haver-la ambientat a Bombai o a Londres, però hi ha coses concretes de Nova York sobre les quals volia escriure. I en cert sentit la novel·la és una espècie de carta d'amor a la ciutat.

 

-Hi ha molts escriptors que necessiten el silenci, l'aïllament, per abordar la seva feina. Vostè no.-M'agrada molt viure allà. M'agrada l'olor i la brutícia de Nova York. Em sento a casa. El que ningú diu d'aquest lloc és que és una ciutat en la qual tothom treballa molt. Encara que després surtin de nit i es diverteixin.

 

-Doncs vostè s'ha convertit en un perfecte novaiorquès perquè, a més a més de treballar molt, diuen que participa en bona part dels seus saraus nocturns.-No m'amago. Surto, és veritat. Però molt menys del que diu la premsa. Hi ha molta fantasia sobre aquest tema.

Temes: Llibres

0 Comentaris
cargando