No va voler mai ser missioner

Quan parles amb missioners o cooperants que ja fa unes quantes dècades que estan en països on la mort per fam, malaltia o guerra és la realitat quotidiana, a vegades hi ha una distància abismal que fa difícil empatitzar. Veient el que han vist, coneixent com coneixen el valor d'un got d'aigua neta, un sac d'arròs o una dosi d'antibiòtic, demostrar interès per les preocupacions d'un resident en el primer món a vegades no és fàcil. En ocasions, sí, aquestes petites coses són un vincle amb el país d'origen, amb el passat, amb la família. En altres, darrere d'un interès expressat de manera una mica forçada s'hi amaga la condescendència de qui consola un nen angoixat perquè ha perdut la seva joguina. En altres casos, és impossible no detectar una mirada de fastigueig, si no d'indignació, pel desinterès que detecten davant el que ells saben que està passant allà d'on ve.

Aquest era el cas de Henning Mankell, després d'haver viscut unes quantes dècades a Moçambic. Si se li deia que aquesta actitud, tan seva, era molt pròpia de missioners i cooperants, grunyia. Si se li preguntava per les ONG amb què col·laborava econòmicament, també. Sí, respectava el treball que feien moltes d'aquestes persones. Però l'irritava el paternalisme que supuraven tants projectes de col·laboració, assenyalava la contradicció entre el modus vivendi de tants cooperants i aquells a qui havien d'ajudar, fins i tot l'efecte inflacionista que tenia la seva presència en les economies locals, i lamentava les visions excessivament dramàtiques que ocultaven els aspectes més esperançadors de la realitat africana.

És més, insistia també que el seu cas, dirigir durant una tercera part de l'any el Teatre Nacional de Maputo (el nom enganya: era un polsegós teatre privat, amb velles cadires de fusta, en una atrotinada avinguda) no era altruisme. Que conviure amb l'Àfrica durant uns quants mesos, any rere any, era un acte d'egoisme. L'ajudava com a escriptor, el feia entrar en contacte amb una vida molt més real. Però la resta de l'any el passava a Suècia i a la Costa Blava, recordava.

Amb tot, fins i tot en els seus trets més esquerps no podia deixar de recordar la versió més malhumorada del cooperant o el missioner.

Deu fer gairebé set anys, vaig viatjar a Maputo per entrevistar-lo. Després de diversos milers de quilòmetres i un dia d'espera va arribar l'hora de la cita, a la platea del teatre. «Té una hora d'entrevista. Si hi estic a gust seguirem. Si no, en aquell moment haurem acabat», va aclarir d'entrada, amb l'aire de qui té una llista de prioritats en què la promoció editorial ocupa un lloc molt baix de la taula. Segons sembla vaig passar la prova, o va pensar que el viatge es mereixia alguna deferència per part seva. Vam menjar una mica i vam seguir amb l'entrevista (que va començar en anglès però va acabar sent, per la seva part, en portuguès) fins que de sobte va fer un bot de la cadira, va dir que era tard, s'estava fent fosc i aquells carrers eren perillosos de nit, i em va acompanyar en el seu Land Rover fins a l'Hotel Polana, ple de nostàlgia colonial, amb vistes a l'Índic (va ser el 4 de novembre del 2008; aquella nit era elegit Barak Obama).

¿Ell també vivia en una plantació entre palmeres? No, em va dir. En un pis de la ciutat (per posar-lo en perspectiva; a la Maputo que encara arrossegava l'abandonament portuguès i la guerra civil, els blocs de pisos del centre si s'assemblaven a alguna cosa era als blocs de la Mina sense reformar). Però (apuntava ràpidament, abans de semblar que exhibia una falsa modèstia) només perquè així era més fàcil rebre els seus amics moçambiquesos, que se sentirien incòmodes si eren convidats a la plantació que sens dubte, va dir, es podia permetre.

Vaig tornar a Barcelona amb una sensació incòmoda. ¿Quin era l'autèntic Mankell, el d'humilitat franciscana (per il·lustrar el reportatge per al Dominical vam comprar unes fotos fetes anys enrere: portava la mateixa camisa amb estampats horribles amb què l'havia entrevistat, i que li havia vist portar un any abans a BCNegra), el que rebutjava que en la seva actitud hi hagués un gram d'altruisme o un que fingia aquest desinterès amb una falsa modèstia tan impostada com la de qui presumeix dels seus esforços humanitaris?

Bé, potser el menyspreu amb què amb el pas dels anys es referia al seu inspector Wallander i la insistència a escriure novel·les de temes africans que rebien molta menys atenció del públic, cosa que portava més o menys esportivament, tot i que potser més menys que més, podien fer pensar en la sinceritat del Mankell/ONG, un personatge que feia que comptés amb una massa de lectors fidels més enllà de l'interès dels casos del seu Wallander. I aquelles sortides intempestives, comprensibles en qui ha escrit sobre la mort per la sida d'una nena a qui coneixia de veritat i no està per a tonteries.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Encara que els seus adéus a la francesa (Daniel Vázquez Sallés sempre recorda que a Casa Leopoldo, el febrer del 2007, va fer el mateix), la veritat... La tercera vegada que el vaig veure, i la segona que el vaig entrevistar cara a cara, va ser l'octubre del 2013 a Göteborg, dos mesos abans que se li diagnostiqués el càncer. M'aniria bé dir que ja se'l veia cansat, aventurar que alguna cosa fosca el rondava, o que estava ple de projectes i posseït d'un vigor que va fer encara més tràgica la notícia que va arribar al cap de poc temps. Però no. El sopar va ser agradable. La conversa, també. El distanciament, més o menys l'habitual. Més menys que més, aquest cop. I el comiat, igual de sobtat. A mitges postres va mirar el rellotge, es va aixecar de cop, va dir que la seva dona, Eva, estava refredada, que havia de conduir gairebé una hora de nit per arribar a casa, i que fins a la pròxima. Tenia la càmera preparada i ni la vaig poder treure de la motxilla.

El següent gener Mankell va anunciar que lluitava contra un càncer de mal pronòstic. El setembre passat es publicava a Espanya Arenes movedisses, combinació de records autobiogràfics i reflexions sobre la malaltia, escrit en un moment en què semblava que la malaltia seguia el seu curs però estava més o menys continguda. Aquest cop, almenys, qui llegeixi el llibre no trobarà que el comiat hagi sigut tan contundent.