Muse contra el control

¿Menys és més? Segons la filosofia Muse, una fal·làcia. Per a aquest trio de Teignmouth (Devon, Anglaterra), menys sempre ha sigut res i tot, sempre, molt poc. El seu rock més-gran-que-la-vida cavalca sobre veus dramàtiques, riffs de guitarra mastodòntics, arranjaments de corda, arpegis de sintetitzadors còsmics… En directe, la seva allau de llums i làsers t'introdueix en la «porta de les estrelles» de 2001: una odissea de l'espai.

Per això, quan els integrants de Muse van definir Drones, el seu nou disc, com un back to basics, no s'havia de pensar en un disc gravat en un ambient rural i amb el crepitar d'una foguera com a únic efecte especial. En realitat, es referien a un disc de concepte sobre l'opressió política i militar, amb una mica menys de pirotècnia electrònica i orquestral de l'habitual però també un penúltim tall de 10 minuts amb desembocadura en les Variacions Enigma d'Elgar.

Salvant Dead inside, primer single, costa trobar temes amb l'efectivitat immediata d'un Time is running out o un Plug in baby, però això sembla que els importi poc a uns Muse més preocupats per donar forma a un arc narratiu complet. Els fans del grup abraçaran probablement aquesta exhibició d'ambició i portaran el nou àlbum a les cotes d'èxit dels anteriors (en conjunt, segons dades de Warner Music, Muse han venut més de 17 milions de discos).

La portada de Drones explica la trama general: el món està controlat per drones que fan servir drones per convertir-nos a tots en drones, com en un joc de nines russes paranoic.

Matt Bellamy, líder de Muse, va tenir la idea del disc després de llegir un llibre sobre la guerra de drones contra Al-Qaida. Abans tenia en alta estima Obama, però després de llegir sobre el que semblava un matí habitual del president -aixecar-se, esmorzar, anar a l'habitació de guerra i seleccionar objectius-, va canviar d'idea.

Produït per Robert Mutt Lange, rei del blockbuster hard rock (AC/DC, Def Leppard), Drones nega des del primer segon la possibilitat d'uns Muse tímids: Dead inside és un tall directe, heavy i a la geniva, amb tocs corals estil Queen, sobre algú que mor per dins després del final d'una relació i cau víctima de forces fosques. Seria fàcil llegir aquí una referència a la ruptura de Matt Bellamy amb l'actriu Kate Hudson, a qui l'uneix un fill de tres anys.

Segons Bellamy, la seva separació ha marcat el disc en certa manera. En declaracions a New Musical Express, parlava de com «quan algú es troba de sobte fora d'una relació, reflexiona sobre les coses, pensa sobre els moments de la seva vida en què creu que les coses no van ser com s'esperava… Vaig reconnectar amb els punts de la meva vida en què em vaig sentir sol o fora de tot», més o menys com el personatge de Drones al principi de la història.

FOSCOR I ALLIBERAMENT / Segueix el fosc triplet format per Psycho (amb cordes: aquest disc no és tan bàsic), Mercy (arpegis de sinte: més trampes) i l'especialment progressiva Reapers, en les quals observem el nostre heroi sent absorbit pels militars i marxant a la guerra. Després, a la meitat de The handler, sent la necessitat de sentir, de viure una vida en lloc de ser teledirigit per matar.

[JFK], intro per a la posterior Defector, sampleja un famós discurs de John F. Kennedy del 1961 sobre l'ascens del comunisme. «Estem oposats al voltant del món -deia Kennedy- per una monolítica i despietada conspiració que es basa principalment en mitjans encoberts per expandir la seva esfera d'influència: infiltració en lloc d'invasió, subversió en lloc d'eleccions, intimidació en lloc de lliure elecció, guerrilles de nit en lloc d'exèrcits de dia». Paraules, segons va dir Bellamy en el programa radiofònic Sixx sense, «rellevants encara ara».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

ADMIRACIÓ PER SNOWDEN / En el vídeo de Defector hi ha imatges d'Edward Snowden, figura admirada per Bellamy: «És un moviment valent arriscar-se malgrat anar contra el corrent», va dir a la BBC 6. A la deserció (defector és desertor en anglès) la segueix la revolta de Revolt i, després, el retrobament amb la possibilitat de l'amor d'Aftermath, en certa sintonia amb els U2 de One. Aquest moment pop contrasta amb el que ve just després: The globalist, els esmentats 10 minuts de bogeria progressiva. Espècie de seqüela espiritual del tema Citizen erased d'Origin of symmetry (2001), que ja durava gairebé set minuts i mig, narra l'auge i la caiguda d'un dictador amb una visió musical que salta de l'score a l'estil Ennio Morricone a l'assalt metal i d'aquí a la balada de piano en homenatge a Elgar. El tancament definitiu és un tall titular en clau d'a cappella espiritual. Última paraula: Amén.

No és un disc tan petit i la seva gira de presentació serà, segons Matt Bellamy, fins i tot més teatral que qualsevol altra gira que hagin fet abans. La seva idea és, quan puguin, incorporar-hi drones, així que qui assiteixi a l'actuació del grup al Bilbao BBK Live del mes de juliol hauria de vigilar el cel.