«És molt bonic tenir anys i fer el que et vingui de gust»

José Gómez Romero, conegut a tot el món hispà com a Dyango, diu adéu. Sense pressa però sense pausa. Sense deixar d'actuar ni acomiadar-se dels incomptables escenaris en què fa dècades que canta. El 6 de maig serà a Tegucigalpa. El 8, a Costa Rica. Vol tancar la gira a Barcelona, segurament a finals d'any. I no deixarà de gravar discos. N'ha venut més de 20 milions i acaba de publicar el número 53 de la seva carrera, titulat Italianísimo. I tot i que posa a la portada amb els colors de la bandera italiana, continua sospirant per l'estelada. En parlem al restaurant Milo Grill (el seu fill Lluís n'és propietari i xef), a les parets del qual hi ha quadros pintats per ell mateix.

-Les bases del seu nou disc, Italianísimo, es van gravar el 2011.

-Feia molt temps que el treballava. És molt bonic tenir anys i poder fer el que et vingui de gust. És un disc fet pel gust de fer-lo, però extraordinari: gravat a Londres, amb Kitflus a la producció i una orquestrassa tremenda. Crec que és realment una gran obra.

-A més de velles balades italianes, hi ha boleros en la llengua de Dante.

-Per exemple, Espérame en el cielo adquireix una immensitat increïble. És un capritx, fet sense pensar en la repercussió que pugui tenir. ¿Què he de dir? ¿Que triomfarà a Itàlia? No. Però jo volia gravar en italià, que és l'idioma de la música.

-Vostè precisament va tenir una àmplia formació al conservatori.

-Sóc músic de professió i és una cosa que sempre m'ha omplert d'orgull: ser músic abans que cantant.

-Expliquen que els professors es quedaven embadalits escoltant-lo passar les lliçons de solfeig.

 

-Les feia a més de memòria... El meu pare era músic en varietés, cabarets, orquestres... Tocava la trompeta i el violí, i jo vaig voler ser com ell i vaig tocar també aquests dos instruments. Però la que em va inculcar això de la cançó va ser la meva mare. Va morir fa un any i mig, als 102 anys. M'ensenyava a cantar coses inversemblants per a un nen tan petit. Cançons d'adults que jo només havia sentit en la seva veu i amb les quals guanyava els concursos radiofònics de cant.

-La cançó La mare anirà per sempre unida al seu record.

-També me la va ensenyar ella i la vaig fer meva. ¿Qui l'ha tornat a gravar després? No voldria semblar pedant, però crec que és difícil que es pugui igualar el sentiment de Dyango en aquesta cançó.

-¿Tornarà a gravar en català?

-El que serà el meu pròxim disc. Em vull retirar de les gires. Em continua entusiasmant cantar, però és que ja tinc 75 anys i són massa avions. Però, sense cap pressa, estic preparant un disc amb el meu company d'armes Ricard Miralles. Vam estudiar junts, i el meu pare i el seu van fer junts la guerra contra Franco. La trompeta els va salvar del destí d'altres presoners, perquè els nacionals no tenien prou músics per a la banda.

-¿Va veure Django desencadenado?

-Sí, era jo (rialles). Però molt abans ja hi havia pel·lícules de Django. I fins i tot abans, el 1964, jo ja havia debutat com a Dyango.

-Poc després d'estrenar-se la pel·lícula, les seves declaracions independentistes van desencadenar una tempesta mediàtica.

-És una qüestió de sentiment. ¿Ho aconseguirem? ¿Chi lo sa? La llàstima és que els polítics, per arribar a ser importants, es barallen en lloc d'anar units. Hi hauria d'haver un capitost i tots els altres donar-li suport per arribar al que estem desitjant que arribi.

-¿Li va passar factura la polèmica?

-No, i m'enorgulleix. L'altre dia vaig actuar a Madrid i la veritat és que hi anava amb certa por, recelós del que podria passar. En canvi, tothom em va tractar de manera exquisida. No té res a veure els que estan ficats en política i els quatre bojos que t'insulten amb el tracte de la gent.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-D'aquí uns dies torna a Amèrica, on va triomfar abans que aquí.

-Allà als teatres veus la senyora de 60 anys amb la seva filla i amb la seva néta: totes plorant i cantant les teves cançons. I ara riuràs, però fins i tot et tiren calces... Estimen els cantants amb verdadera bogeria.