Federico Luppi, quin monstre

Que el silenci sigui gairebé total en un teatre i tot just se senti alguna tos suposa una prova inequívoca que a l'escenari passa una cosa molt gran. Així va passar dilluns durant l'estrena al Lliure de Gràcia d'El reportaje, un monòleg de Federico Luppi. El veterà actor argentí dicta una lliçó de l'art interpretatiu que, una llàstima, s'acomiada avui de Barcelona després de tres úniques funcions.

Luppi s'acosta en aquest exemplar text de Santiago Varela a un cim teatral en què actor i personatge es confonen; són un. Perquè el públic queda atrapat, a poc a poc, en la il·lusió de realitat més que en la certesa d'assistir a una ficció. Gràcies a un desplegament matisat però nu de tot artifici del protagonista, gairebé oblidem que un actor interpreta un exgeneral de la junta argentina en una entrevista televisiva. En escena parla un militar en ple declivi vital que paga els seus crims amb la presó.

El mèrit de Luppi encara és més gran perquè fa uns mesos va ser operat del cor. Als seus 79 anys, les facultats disminueixen, amb pauses que fins i tot apuntalen tota la veritat del seu treball, però no el seu magisteri actoral. No només es fica en l'uniforme estrellat, també ho fa en l'ànima d'un militar colèric al parlar dels seus opositors i defensar els seus valors antidemocràtics, però també melancòlic al recordar el seu amor pel teatre en la seva joventut. El reportaje té el mèrit d'oferir en poc més d'una hora una lúcida panoràmica d'un negríssim període de la història d'Argentina.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

SOMRIURE CONGELAT / Luppi fa por quan congela el somriure, quan aixeca la veu o quan apunta amb el dit a l'entrevistadora (Susana Hornos, la seva actual dona) perquè no li agrada un dels seus comentaris. Però també humanitza, si és possible el terme, un personatge vil.

El reportaje és, a més d'un gran exercici de memòria, una obra d'alt valor simbòlic al recordar el cicle Teatro Abierto, impulsat per la resistència cultural, al Teatro Picadero de Buenos Aires l'estiu del 81. Dies després de ser inaugurat, el teatre va ser incendiat per ordre de la junta el dia en què cantava Frank Sinatra a l'Hotel Sheraton.